L'AMOR PER LA SAVIESA

kant II

2010-05-03T05:46:00.001-07:00

kant

2010-05-03T05:45:00.000-07:00

activitat 27

2010-05-02T11:35:00.000-07:00

1. El fragment seguent de Kant tracta sobre la sobre el coneixement, on explica que aquest no sempre és format per l'experiència, a vegades pot venir donat d'impresions captades i sensibles, per tant podrà ser que el coneixement sigui un coneixement a priori.

2. Coneixement a priori

3. Aquest fragment pertany a la Crítica de la Raó Pura i es pot dividir en tres vessants:
-cant defensa que el coneixemnt vingui donat a través de l'experiència, ja que els sentits capten la realitat.
- però per altre banda, trobem que no tot el coneixemnt bé donat per els sentits ja que també participa d'aquest l'enteniment que és l'encarregat de crear els conceptes a partir de l'experiència.

- Finalmet Kant parla sobre els coneixements a posteriori, aquells que tenen un coneixement independent de l'experiència, on mostra un cert racionalisme.

En aquest fragment kant ens mostra la seva teoria.

4. Aquest fragment ens mostra com es contrari a les idees de Descartes, ja que aquest no es fia dels sentits i dubta d'aquests per arribar a la certesa. També és pot comparar amb Hume, ja que aquest diu que el coneixement bé donat a través de l'experiència, malgrat això no pensa que els sentits i participin.

activitat 26

2010-05-02T11:32:00.000-07:00

Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel•lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.

1. En aquest fragment de Hume explica com les accions dels éssers humans no és guien per la raó, i si per els sentiments, el desig i les afeccions que són els encarregats de moure i guiar als éssers humans a prendre unes accions determinades.

2. El sentiment i les accions humanes.

3. En aquest fragment de Hume parla sobre la moral, en concret sobre les accions humanes, aquestes no poden ser aclarides a través de la raó i si a través dels sentiments. Desprès el filòsof escriu un exemple d’una persona i es pregunta el per que fa esport, això porta a un raonament totalment absurd, per això afirma que la raó en la moral humana no intervé i si ho fan els sentiments i la conveniència. Aquestes accions no porten a un egoisme sinó a la compassió o la solidaritat, aj que els humans tenim la capacitat de simpatia

4. Aquesta teoria es contraposarà al que dirà Kant, ja que Kant explica que no s'ha de perseguir cap fi, tot s'ha de fer per deure.

PROJECTE 6

2010-04-18T12:48:00.000-07:00

Hola em dic Raúl Martínez i os faré una valoració personal sobre Ortega y Gasset, per finalitzar el meu projecte sobre aquest autor.
En primer lloc, penso que Ortega y Gasset va tenir que lluitar molt durant la seva vida per arribar a la fama, degut els anys que li va tocar viure, JA QUE no van ser fàcils. Malgrat això, crec que és un filòsof molt important i que a Espanya no rep el suficient reconeixement que és mereix.
Al realitzar el treball un dels aspectes que més m'ha cridat l'atenció ha sigut el concepte de moral. El resum d'aquest concepte vol explicar que arribis a ser el que tu realment ets. Jo penso que tot això està molt bé, però que el món està sotmès a una societat que només mostra aparença i que ningú és el que realment és, som com un gran carnaval on tots anem disfreçats durant tot l'any.
Un altre dels aspectes amb el que estic d'acord és amb el tema de la circumstància on Ortega y Gasset afirma " Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella, no me salvo yo". Jo penso que aquesta tesis podria ser una altre crítica a la societat en la que vivim, on només ens preocupem per la nostra circumstancia, i no per el món i per la resta de la societat. On si no salvem i ens preocupem per el món acabarà destruint-se i nosaltres amb ell.
Pel que fa el concepte de perspectiva i el perspectivisme estic d'acord amb Ortega y Gasset. Ell diu que cada persona veu la realitat des de el seu propi punt de vista i per tant cascú té la seva perspectiva diferent als demés. Un exemple per aquest concepte podria ser la pena de mort.
També cal dir que la tesis de Ortega y Gasset supera al idealisme y a la filosofia de Descartes.
Per altre banda, en les categories de la vida, estic d'acord amb que la persona hauria de pensar en un jo ideal i plantejar diferents metes fins arribar a aquest jo, per poder així tenir un projecte personal amb el que tota la societat tindria unes metes molt altes. Crec que d'aquesta manera tots seriem molt més feliços i portaríem una vida molt més plena.
Continuant amb les categories de la vida, però amb un altre aspecte que vull destacar per que estic completament d'acord amb Ortega y Gasset és amb el tema de conviure. Jo penso que conviure és indispensable per a la vida humana, ja que el que ens fa ser realment nosaltres són els demés, i sense una societat conjunta no hi hauria procés, per això penso que la convivència és un factor molt important i imprescindible per a la societat.
Aquesta a sigut la meva valoració personal sobre aquest autor i amb la qual finalitzo el meu projecte sobre Ortega y Gasset, espero que os hagi agradat. Moltes gracies per la vostra atenció. Raúl Martínez.

PROJECTE 5

2010-04-15T10:31:00.000-07:00

José ortega y gasset (1883 1955)

View more presentations from raulekmartinezgutierrez.

ACTIVITAT 25

2010-04-06T09:28:00.001-07:00

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.

1. En aquest text Hume parla sobre la probabilitat i la creença, ja que no hi ha certesa en les accions i successos futurs perquè no podem saber el que succeirà. També explica que nosaltres no estem guiats per la raó, sinó pels costums.

2. La crença domina els nostres actes.

3. Aquest fragment de Hume pertany a l'Abstract, i tracta sobre tot allò que succeeix d'una manera determinada tant en el present com en el futur. No és pot demostrar. En el text també ens parla que no es pot demostrar allò que és falç. Podem distingir en la ment entre impresions i percepcions, això explica que quan la ment memoritza quelcom es creii una idea i que aquesta idea sigui una copia de la cosa en si.

4. Aquest fragment de del filòsof Hume es pot comprarar amb Plató pel que fa les idees ja que el filòsof idealista creu que les idees són allò immutable que no canvia i perfecte, mentre que per a Hume només és una copia de la realitat. Pel que fa al coneixemnt amb aquesta teoria també trenca amb la teoria cartesiana.

PROJECTE 4

2010-04-06T09:25:00.000-07:00

La filosofia d'Ortega y Gasset es por dividir en tres parts:

-El perspectivisme, també anomenada doctrina del punt de vista, on explica que tot és subjectiu. Per al filòsof, la perspectiva és la forma que adopta la realitat per a l'individu i cada subjecte té la seva pròpia forma d'accedir a la realitat. La realitat absoluta serà la suma de totes les perspectives individuals. Aquesta veritat absoluta es trobarà en Déu.

-La Raó Vital, es la raó que planteja Ortega, en substitució de la raó pura cartesiana de la tradició filosòfica. Aquesta raó integra totes les exigències de la vida. La raó vital és el principi del raciovitalisme.

-"El jo i la meva circumstància", amb aquesta frase, Ortega explica l'entorn de l'home, tot el que l'envolta, no només l'immediat, sinó també allò remot; no només el físic sinó també l'espiritual. L'home és el problema de la vida. L'home es troba submergit en una circumstancia, que és la naturalesa, en la qual la presenta amb distintes concepcions del seu estat físic i mental, per això deixa com a missió de l'home satisfer-les. En el compliment d'aquesta tasca l'home crea la tècnica, la tècnica entesa com " la reforma que l'home imposa a la naturalesa en vista de la satisfacció de les seves necessitats". Ortega y Gasset definia l'home com: " ésser compost de realitats circumstancials creades per l'opacitat en la forma de pensar i en el sedentarisme com font inspiradora de les cultures neopensants incapaces d'oblidar la tirania que usurpa el conjunt de la saviesa"

ACTIVITAT 24

2010-03-27T01:15:00.000-07:00

És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d’una altra cosa.

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

1. En aquest fragment de Hume explica la relació de causa i efecte, on ens explica el principi de causalitat amb un exemple d'unes boles de billar i trobem tres circumstàncies: el temps i el lloc, una conjunció constant entre causa i efecte i la prioritat en el temps.

2. Relació entre causa i efecte

3. Aquest fragment està escrit per David i pertany al tractat de la naturalesa humana. Explica que tots els raonaments es basen en una relació entre causa i efecte i que mai pot treure l'existència d'un objecte a partir d'un altre a no ser que estiguin conectats. El filòsof explica amb un exemple d'unes boles de billar com entren en contacte ambdues boles sense cap procés entremig. Per això trobem tres tipus de circumstàncies: el temps i el lloc, la prioritat en el temps i per últim una conjunció constant entre causa i efecte. Finalment proba l'experiment d'altres boles de billar amb unes altres en circumstàncies iguals o molt semblants i no troba res més que el moviment de la primera bola, el contacte i el moviment de la bola que prèviament a sigut contactada.

4. Aquest text es pot comparar amb qualsevol altre filòsof que hagi tracta el tema del moviment, com per exemple Aristòtil, aquest pretenia explicar la seva teoria sobre el moviment apartir de la potència i del acte, i com aquestes dues estaven relacionades entre elles..

ACTIVITAT 23

2010-03-27T01:08:00.000-07:00

TEXT DE DESCARTES: pàgina 167

1.
Aquest fragment de Descartes, parla sobre el dubte de conèixer, no només a les coses sensibles sinó també altres com per exemple Déu.
Tot i poder-les conèixer amb la imaginació, que és un mètode pensat per conèixer les coses sensibles, pot generar una sèrie de dubtes. En realitat, només podem conèixer les coses que no generen cap dubte, ja que això voldra dir que són verdaderes.

2.
-Intel•ligible: quelcom intangible i imaginable alhora.
-Imaginació: és un mètode que serveix per a pensar en les coses materials.

3.
L'objectiu de Descartes és criticar radicalment les opinions admeses com a verdaderes, és a dir trobar quelcom indubtable. S'aconsegueix mitajançant un procediment on es posa en dubtetotes les coses per trobar allò cert i evident, així, mitjançant aquest mètode del dubte podrem assolir la certesa. Aquest mètode és anomenat dubte metòdic i consta de diferents parts on finalment podrem assolir quelcom vedader.
El primer motiu del dubte és els sentits, ja que hem de dubtar d'aquests perquè a vegades enganyen i cal pensar que estan enganyant sempre. El coneixement sensible és un coneixement de coses probables i no certes per això cal evitar-lo.
El segon motiu és la impossibilitat de distinguir entre somni i vigilia. Podria ser que el món de la vigilia fos un somni, per això Descartes dubta de les qualitats primaries, que són aquelles que es perceben amb més d'un sentit.
El tercer motiu de dubte són les matemàtiques, ja que podria existir un Déu enganyador o bé un geni maligne.
Descartes, finalment, es dona compte del fet que si dubta pensa i si pensa és, per tant existeix el jo. Aquesta serà la primera afirmació sobre la qual és pot edificar la seva filosofia.

4.
L'ànima per a Descartes és una substància, que no necessita més que de si mateix per existir, prové de Déu i és una substància pensant. L'altre substància seria la dels cossos, que és una substància extensa. Aquestes són dos substàncies independents entre si perquè tenim idees calres i distintes de ambdues.
Aquesta teoria és un model de la teoria de Sant Agustí, ja que ell va ser el primer en afirmar "si, m'erro, sóc". O tambè en part de Plató, ja que ell va ser el primer filòsof amb certa influència que va dividir en l'ésser humà en dos parts: L'ànima i el cos. A més comparteix la idea amb Plató i els Pitagòrics de l'immortalitat de l'ànima.

5
Utilitzant aquest mètode i segons la seva teoria trobo que si és més fàcil conèixer l'ànima que el cos, ja que no podem percebre res provinent dels sentits perqué generen dubte i el dubte no ens fa arribar a la certesa. Des de el meu punt de vista, crec que és més fàcil arribar a conèixer el cos a través dels sentits, ja que el meu punt de vista no és empirista. Per a mi les coses sensibles i que percebem a través dels sentits són més demostrables que aquelles que no em donen proves de la seva existència.

ACTIVITAT 22

2010-02-23T10:36:00.000-08:00

DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DEL COSSOS

1) Aquest text ens parla sobre dels cossos materials i la comprovació de la seva existència, que és gràcies a la geometria i no gràcies a Déu, per poder així demostrar la seva existència i i evidenciar-la.

2)Els cossos i la seva existència

3)Aquest text de Descartes on ens vol mostrar com trobar l’existència dels cossos a traves de la geometria i no a traves de Déu, ja que si no generen un dubte perquè ens pot està enganyant. Però si pot demostrar l’existència dels cossos gràcies all jo, és a dir si el jo existeix, els cossos també han d’existir.

4)Aquest text de Descartes és pot comprar per una part amb Plató, ja que busca idees, idees que és troben en el món intel•ligible, Descartes no pensa que estiguin en un món intel•ligible, per altra banda és pot comparar amb Aristòtil ja que busca les idees en aquest món perquè no pensa que existeixi el món intel•ligible de Plató igual que Descartes.

ACTIVITAT 21

2010-02-23T06:27:00.000-08:00

El dubte metòdic i el cogito

1) Aquest text tracta sobre el jo i la seva existència, on primer Descartes creu que les coses són evidències i poc a poc veu com tot s’ha de posar en dubte per arribar a assolir l’evidència, on veu que la primera cosa que és posada en dubte i és una evidència, és el jo.

2) L’existència del jo

3) Aquest text de Descartes, és centra en parlar de les evidències i el dubte. Descartes troba que hem de seguir les opinions i els costums de les persones, però més tard reflexiona i veu que tot això, s’ha de posar en dubte per trobar finalment l’evidència, on més tard, planteja una sèrie de passos del dubte metòdic per assolir la veritable evidència, eliminant així els sentits, ja només ens mostren aparences o també és pot arribar a pensar que no estem en un estat de vigilia, sinó de somni o dubtar de les matemàtiques. Aquest dubte, fa pensar i el pensar implica ser, per això si jo penso, jo soc.

4) Aquesta teoria es pot comparar amb Sant Agustí, ja que ell és el primer en afirmar que si jo, m’erro, jo sóc, tot i ser el primer no li donen importància perquè no era el tema principal de la seva filosofia, el tema principal era Déu. Per altre banda també és pot comparar amb Plató, ja que ell pensa que en el món visible tot són aparences i les idees només es troben al món intel•ligible.

ACTIVITAT 20

2010-02-19T13:36:00.000-08:00

EL JO EXISTEIX?

Sant Anselm és el primer que afirmar “si merro, sóc”, vol dir que si penses el jo existeix, però el primer en centrar-se i profunditzar en aquest tema va ser Descartes, quan va començar a dubtar de totes les coses, fins adonar-se que si ell pensava el jo existia i per tant va trobar una evidència sobre la qual poder edificar la seva filosofia.
Per a mi, l’existència del jo des de el punt de vista de Descartes és possible i té molta lògica, per això crec en l’existència del jo segons Descartes perquè és molt coherent que si penses existeixes. L’únic inconvenient que trobo en aquesta teoria és qui garanteix que el estar pensat fa que el jo existeixi i sigui una veritat universal, igual que l’ordinador en el que estic escrivint ara mateix no té per que existir i és pot posar en dubte, segons Descartes, el pensament també és pot posar en dubte igual que l’ordinador o qualsevol altre cosa.

PROJECTE

2010-02-07T02:35:00.000-08:00

ACTIVITAT 19

2010-02-07T02:31:00.000-08:00

1. Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2a. part.

"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.

El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.

El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.

La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."

1) El mètode pretén guiar correctament la raó i consisteix en un conjunt de regles: fàcils i poques, ja que, a traves d’aquestes regles no ens confondrem i podrem arribar al coneixement verdader,serà un coneixement que no admet cap dubte i que s’arribarà a ell a traves de la intuïció i la deducció.

2) mètode cartesià

3) A partir del model de la lògica, la geometria i l’àlgebra es formularan les quatre regles: la primera és la evidència, no hem d’acceptar res com a verdader que no creguem amb evidència que ho és. Evidència és igual a absència del dubte. La segona és l’anàlisi, és l’edició en parts, és el procés que la gent segueix per tenir les idees clares i distintes. En tercer lloc, trobem la síntesi, que seria el conduir els pensaments de més simples a més complexos. En l’últim lloc està situat la revisió i l’enumeració, que seria la comprovació de l’anàlisi i la síntesi.

4) Aquest text és podria compara amb Sòcrates i els seus conceptes universals, que eren immutables, on parteix d’una definició de ciència i coneixement d’allò universal perquè el coneixement particular s’anomena opinió. Mentre que Descartes a traves de la inducció i la deducció vol arribar també a un coneixement verdader.

PROJECTE 3

2010-02-07T00:41:00.000-08:00

INFLUÈNCIES:

Va exercir una notable influència en investigadors, teòlegs i escriptors com Antonio Machado, Luis Casar, Ignacio Ellacuría, Manuel García Morente, Pedro Caba Landa, Joaquín Xirau, Xavier Zubiri, José Gaos, Luis Recaséns Siches, Manuel Granell, Francisco Ayala, María Zambrano, Manuel Mindán Manero, Pedro Laín Entralgo, José Luis López-Aranguren, Miguel Reale, Julián Marías, Francisco Soler Grima (1924–1982), Antonio Rodríguez Huéscar, Juan David García Bacca, Jorge Millas Jiménez, Martín Cerda, Hernán Larraín Acuña, Arturo Gaete, mort en 2007, Arturo García Astrada, Adela Cortina, Félix Schwartzmann, José Ferrater Mora,Samuel Ramos, Octavio Paz, Mario Vargas Llosa, Antonio Skármeta, Luis Sánchez Latorre, mort en 2007, Albert Camus, Paulino Garagorri, (1916–2007), José Antonio Primo de Rivera, i en les corrents de la nova metafilosofia, anomenada “Metafísica de l’estar”, que tracta sobre el perspectivisme. A més, quan estava a la presó, un teòleg alemany ,Dietrich Bonhoeffer, va manar les versions en alemany dels llibres d’Ortega y Gasset; específicament, Historia como sistema, Del Imperio Romano i En torno a Galileo.

Ortega y Gasset, també va exercir una forta influència sobre els escriptors de la “Generación del 27”, un grup de poetes molt influents en els anys 20. Entre les obres que més influeixen en aquests escriptors destaca: España invertebrada (1921) y La deshumanización del arte (1925). El seu estil elegant i pulcre al escriure serà una de les característiques que utilitzaran aquests escriptors al escriure les seves obres. La Revista de Occidente, fundada per Ortega y Gasset, serà llegida per els escriptors de la “Generación del 27” per contenir articles intel•lectuals i per la seva originalitat.

ACTIVITAT 18

2010-02-02T00:45:00.000-08:00

Redacció: Sant Anselm o Sant Tomàs?

Per a mi, cap d’aquestes teories és massa coherent perquè no crec en un Déu bo i perfecte, però si haig d’escollir una teoria d’aquestes agafaria Sant Tomàs, ja que com a mínim pel que he estudiat és més completa i complexa. Mentre`s que l’argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury és molt criticable, basat en que existir és més perfecte que no existir i per tant Déu existeix, ja que Déu és un concepte i no una realitat.

Sant Tomàs té una teoria molt més complexa per a mi i molt més coherent, fruit del plagi que ha rebut Aristòtil per aquest autor, que ha fet tant en la primera via, basada en el moviment, la segona via, es dedueix de la naturalesa la causa eficient i la cinquena via, presa de l’ordre del món, on fins i tot, arguments com els del moviment són totalment idèntics i jo sempre he cregut que Aristòtil amb la seva teoria realista s’assembla als meus pensaments. Mentre que la quarta via, presa dels graus de perfecció que s’observa en els éssers, és una copia de la teoria platònica. Per aquest motiu em quedo amb la teoria més que de Sant Tomàs la d’ Aristòtil.

ACTIVITAT 17

2010-02-01T10:30:00.000-08:00

El temps va ser creat en el món

1- Aquest text ens parla sobre l'existència abans de Déu, si és que podia existir altre cosa abans d'ell. En el text ens aclara que abans d'aquest no existia res perquè Déu és un ser immutable, omnipotent i és l'autor del temps i per això l'home viu i mor, mentre que Déu és aliè al temps i ell sempre roman.

2- Déu és aliè al temps

3- Aquest text pertany a les Confessions de Sant Agustí, què és centra en la creació de Déu del món i del temps a la mateixa vegada. Primer, contesta la pregunta sobre la relació de la creació i el temps del món es pregunten moltíssimes persones. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i que hi ha una diferència entre els dos. Déu és omnipotent, creador i és l´ésser més diví, en canvi, l’home viu en la creació de Déu i depèn del temps. Per això, el temps és l'amo de la nostra durada de la vida, mentre que Déu roman durant tota l'eternitat perquè és aliè al temps.

4- En aquest text es basa en que Déu és l’ésser sense més, immutable i etern. Aquest Déu té una relació força important amb el Demiürg de Plató, però el Demiürg no és tant perfecte. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel•ligible i Sant Agustí també separa entre dos móns, un on està Déu, que és aliè al temps, ja que Déu roman per sempre i altre no estan els éssers vius.

ACTIVITAT 16

2010-01-28T02:12:00.000-08:00

CARTA A MENECEU

1) En la Carta a Meneceu és la recerca de la felicitat on explica que l'únic camí que ens condueix a aquest, és la filosofia. Aquests exercici està a les mans de tots i hem de sentir-nos satisfets per poder filosofar. Epicur ens parla del destí però no tot està escrit. Hi ha diferents tipus de desitjos. Hi han els que ens condueixen a la felicitat i els que no. Pel que fa als que condueixen a la felicitat és necessari el seny per tal de poder distingir entre aquells que ens produiran plaer i els que ens produiran dolor.

2) La felicitat i el seu camí

3) Aquesta és una carta d'Epicur dirigida a Meneceu, on exposa la teoria del plaer i el dolor. Aquests es redueixen a sensació i la mort és la privació de la sensació.

El plaer és per tant el fi dels fins ja que ens conduirà a la felicitat. Tots els éssers humans tenen seny i tenen la capacitat d'escollir quins plaers són els més adients per a ell i els que el faran sentir millor. El fet de viure feliçment s’aconsegueix vivint segons la virtut.

4) El principi del plaer i el dolor és un principi primordial per viure, és el cos el que ha de mesurar quelcom. Epicur en la seva teoria concep d'aquesta manera la felicitat a diferència d'Aristòtil que creu que la felicitat és un fi que no és mitjà en un altre fi i sinó que és un fi màxim. Plató creia que la felicitat s'orientava al món intel.ligible i es podia arribar a aquesta a través de la virtut.

ACTIVITAT 15

2010-01-27T09:00:00.000-08:00

Aquest text d’Aristòtil, ens parla sobre el canvi i que per fer aquest canvi necessita els contraris que s’identifiquen amb el lletrat i no-lletrat, ja que el subjecte és l’únic que no canvia i roman igual.

El canvi

Aquest text d’Aristòtil, text número 12, pertany a els textos de la física on el tema tractat és elmoviment i es pregunta sobre el principi de moviment. Aquest principi de moviment és el canvi, on tot canvia i res és immutable exepte la substància, que en aquest cas és un home. L’únic que canvia es l’accident i no la substància perquè persegueix un fi.

El text següent es pot comparar amb Heràclid, ja que pnsa que tot canvia i res roman exepte aquesta teoria. La realitat és un procés que através d’una lluita de contraris pot formar la natura. És totalment el contrari del que exposa Parmènides en la seva teoria on la ralitat és l’ésser i l’ésser no canvia, ja que és immutable.

ACTIVITAT 14

2010-01-27T08:28:00.000-08:00

L'ou o la gallina?

Aquesta qüestió no puc contestar-la amb certesa ja que no en tinc coneixement absolut sobre l’assumpte ni sobre les teories que s’hagin formulat a partir d’aquesta pregunta.

De totes maneres, jo crec que, primer és va formar l’ou, perquè de l’ou surt la gallina, però no podria haver cap gallina que sorgís del no rés, és a dir, que el primer pas per aconseguir una gallina és l’ou, ja que la gallina no pot néixer sinó és d’un ou, la gallina no és pot transformar en gallina durant la seva vida perquè això no té sentit, per tant, la gallina va sorgir de uns canvis genètics que és van produir al llarg de l’historia i per això crec que la primera gallina abans de néixer tenia que ser un embrió.

ACTIVITAT 13

2010-01-27T08:22:00.000-08:00

Aristòtil o Plató?

Tant Aristòtil com Plató han sigut dos filosofs molt importants en la història de la filosofia. Això és nota en les seves teories, ja que han sigut molt influenciades, a més tot i fer moltíssims segles de l’existència dels dos, em semblen teories molt coherents per el nostre temps.

Des de el meu punt de vista crec que Aristòtil és més realista i per això em decanto més per ell. Ja que la Plató parla del Demiurg i un altre món, el món de les idees i a mi no em convens massa aquesta idea, tot i això penso que la teoria de Plató es també molt complexa i tot està relacionat això la coverteix en una teoria coherent. La teoria de Aristòtil molt més realista, que presenta només un món. En aquest món tot canvia exepte les subtànces, que és l’única cosa que roman i és immutable.

Per aquests motius hem decanto més per la teoria d’Aristotil, malgrat això també penso que la teoria de Plató pot ser igual de defensable que aquesta.

ACTIVITAT 12

2010-01-26T06:51:00.000-08:00

1) Aquest text és un argument sobre una lluita de contraris, explica que de quelcom neix el seu contrari i que després es produeixen uns processos de generació entre l’un i l’altre. També explica que les animes van a parar a l’Hades, d’allà tornen a altres cossos.

2) Els contraris

3) En aquest fragment del Fedó, escrit per Plató explica que les ànimes quan són alliberades es dirigeixen a l’Hades i més tard, tornen a altres cossos per donarlis vida. Desprès parla de l’argument de Sòcrates sobre els contraris on totes les cosses tenen un i d’aquí surgeixn els altres i per finalitzar troba una relació entre el que diu Sòcrates i Cebes, això fa afirmar la necessitat i l’existència de contraris.

4) Es pot correspondre amb Heràclid, ja que ells diu que la realitat anvia continuament i està sotmesa a canvi. Tambè parla sobre la lluita dels contraris. També pot correspondre amb els pitagorics i la seva idea sobre que era l’ànima i soposa clarament a Parmènides i la seva idea de la que la realitat era un ésser i aquest ésser era inmutable.

PROJECTE 2

2009-11-30T08:02:00.000-08:00

CONTEXT HISTÒRIC: José Ortega y Gasset va viue entre el 1883-1995. I aquests són els fets històrics que succeeixen en Espanya i Europa.

View more presentations from Amanda2112.

ACTIVITAT 11

2009-11-25T02:24:00.000-08:00

1.Aquest fragment de Plató parla sobre l’ànima i el cos, la seva relació entre si i les seves diferencies.

2.L’ànima i el cos

3.En aquest paràgraf del Fedó, plató mitjançant Sòcrates ens parla sobre la relació entre el cós i l’ànima i la seva complexitat. On el filòsof el que vol assolir és la veritat absoluta, la veritat que no és troba en el món de les aparences, sinó en el món intel•ligible i que aquesta veritat arriba només amb la mort de la persona i no és pot accedir en ella fins que l’ànima es separa del cos i se’n va al món intel•ligible. Per això el filòsof no ha de tenir por a la mort perquè és l’única manera de conèixer la veritat absoluta i assolir els seus objectius.

4. Aquest text és pot comparar amb els pitagòrics, ja que ells també pensaven que l’ànima és inmortal i transmigra de cos a cos o amb Sócrates, que pensava que existien veritats universals i immutables com és cas de Plató i el seu món de les idees.

ACTIVITAT 10

2009-11-19T09:21:00.000-08:00

ACTIVITAT 9

2009-11-11T02:59:00.000-08:00

1.Aquest fragment del Menó, explica principalment que l’ànima transmigra periòdicament d’un cos a un altre i que per tant, ha estat en contacte anteriorment amb el món intel·ligible i a aprés un coneixement que no s'oblida del tot el coneixement assolit, gracies a el record.

2. el record

3.Aquest text de Plató parla sobre l’ànima, la seva immortalitat la seva transmigracions d’uns cossos a uns altres de manera periòdica. D’aquesta cadena de reencarnacions l’anima arriba a ser pura quan l’anima aconsegueix sortir del cos, ja que és quan assoleix un coneixement absolut i s’allunya de les coses per aproximar-se a les idees i aquest coneixement no està a l’abast de les persones humanes sinó de l’ànima. És possible que quan l’ànima es reencarni en un altre cos, aconsegueixi recordar algun d’aquests coneixements assolits en un passat quan l’anima era pura i no estava arrelada en un cos.

4.Aquest fragment de Plató es basa en la seva teoria sobre els mitjans per accedir al coneixement de les idees, aquesta és centra en la teoria del coneixement i concretament en la tècnica del record del coneixement. És semblant al mètode socràtic basat en donar llum a la veritat interior dels homes la qual està al seu interior i aquesta és universal, com el coneixement és en l’home i només cal recordar-lo. Aquesta teoria seria contraria al relativisme dels sofistes on el coneixement és canviant i relatiu segons la persona.

video, el mite de la caverna

2009-11-09T10:15:00.000-08:00

ACTIVITAT 8

2009-11-09T07:16:00.000-08:00

EL MITE DE LA CAVERNA: aplicat en el món actual.

Podem trobar moltíssim exemples del mite de la caverna aplicat en el món d’avui en dia, ja que com diu Plató, la majoria de persones que hi han en aquest món és troba en un món ple d’aparences, on separa el món sensible d’un món intel•ligible, on és troba el be. Exemples molts clars és poden veure en la televisió amb molta freqüència, com per exemple qualsevol concurs o programes, un altre exemple força clar seria el món dels videojocs, on et pots transformar només pressionant quatre botons en el teu ídol i viure un munt d’aventures fantasioses on és pot observar que tot és aparença i és un món irreal sense cap tipus de credibilitat. Un altre exemple molt clar seria la publicitat, on tot està manipulat i res és el que sembla.

Per tant, si ens fixen estem en un món on hi ha moltes aparences i que pensem que són reals.

ACTIVITAT 7

2009-11-09T07:14:00.000-08:00

EL MITE DE LA CAVERNA

Resum del mite de la caverna:

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il•lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

SIGNIFICAT

En el text del mite de la caverna podem observar que Plató, explica que hi han dues realitats, la realitat visible, que és la que és pot percebre i està basada en opinions i una realitat invisible, que no és pot percebre on tot és veritat. Com aquests homes estan encadenats de cara a la paret només poden veure unes ombres produïdes per el foc que esta situat dintre de la caverna això els fa creure que aquestes aparences produïdes per les ombres son realitats, aquests presoners és deixen portar per les aparences del mon dels sentits. Més tard explica que un dels presoners aconsegueix alliberar-se i se’n va de la caverna això fa que fora de la caverna vegi el món que en aquest cas seria el món de les idees, aquest món que és intel•ligible i que ens porta a les veritats.
Per tant, explica que estem en un món físic que és vasa en aparences i tenim que arribar a transformar-les en idees. Després, quan el presoner alliberat torna a la caverna per explicar als altres, el món que hi ha fora,explica que aquest presoner té con a missió l’alliberació dels altres presoners per portar-los per el camí de la veritat i finalment fa un homenatge a Sòcrates quan és capturat i executat, ja que el presoner defensa els seus pensaments i els seus valors fins i tot davant de la mort.

ACTIVITAT 6

2009-11-09T06:23:00.000-08:00

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

1. En aquest text Plató parla sobre la ciència, com allò que no pot dirigir a les persones i explica que el que mou a les persones és l'amor, les passions, el plaer...

2. com afecta la ciència en l'ésser humà.

3. La ciència és alló incapaç de ser controlat per l’home i en canvi, l'home si la pot controlar. Com a tots els textos de Plató, Sòcrates és al que a través dels diàlegs, fa entendre a les diferents persones de la realitat i vol que aquests se’n adonin i reflexionin sobre les preguntes plantejades. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també el mal i que puguin reflexionar per si mateixos, per trobar una veritat interior. Per això, en el diàleg Sòcrates planteja la pregunta on suposa que la ciència no té res a veure amb l’home o al contrari, que la ciència és quelcom bell i capaç de poder governar l’home. Aquí, mitjançant el mètode Socràtic, vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està.

4. Sòcrates ens parla l’intel•lectualisme moral, ja que ell està vol definir els conceptes morals per tal de facilitar el diàleg, també ens parla d’un coneixement universal, la ciència com a base per comandar l’home i per proporcionar-nos el saber necessari per poder obrar bé, a diferencia dels sofistes, Sòcrates creu en un coneixement universal i no en un relativisme, que ell el defensa dient que si tothom entén per bo o just una cosa diferent no ens podem comunicar. A més Sòcrates creu que la veritat està en el interior de les persones i és comuna, aquesta manera de veure les coses és totalment contraria a l’exposada pels sofistes.

ACTIVITAT 5

2009-10-06T10:41:00.000-07:00

UNA ALTRES MANERA DÈNTENDRE ELS SOFISTES

Un paisatge de paraules

Un nou concepte de saviesa emergeix d’una situació histèrica i cultural. Els conceptes expressats per les paraules son els següents:

A. Naturalesa

El descobriment d’una realitat que es desenvolupa des de si mateixa i per a si mateixa. La naturalesa té els seus propis ritmes i les seves pròpies lleis.

B. Llei

Les lleis són aquelles percepcions que fan els homes per organitzar la vida col•lectiva i depèn de l’opinió del mortals, de les seves conveccions. La llei constitueix quelcom de la vida humana.

C. Tècnica

La tècnica és l’art de produir o modificar quelcom real. Aquests nous objectes responien a determinades necessitats i amb ells completava la insuficiència de la naturalesa humana. Aquests objectes sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. Aquesta capacitat tècnica, era resultant de la inestabilitat davant la vida i d’una cerca creativa de seguretat.

D. Ciutat

La ciutat és una empresa col•lectiva, en què l’impuls essencial és la necessitat de convivència, d’harmonia entre els individus. La força individual i la personalitat destaca en aquesta època.
E. Llenguatge, raó, pensament

La importància de la comunicació entre els homes és el més característic d’aquest període. Els valors en què estem establerts i que descansen en les paraules són valors que cal discutir i reconstruir mitjançant el diàleg i la confrontació d’opinions. El lógos és la realitat peculiar: la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, el lógos és una realitat inaprehensible com a tal realitat. El lógos el sentim però no el veiem. Veiem homes que parlen, però el fet del llenguatge és quelcom molt més complex i abstracte.

F. Educació

Els sofistes plantegen l’educació analitzant els continguts que transmet la tradició. Volien, una nova educació que estigués d’acord amb els principis democràtics havia de partir d’una crítica dels valors tradicionals que és trobaven en les paraules. L’educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre de la individualitat.

G. veritat

Va experimentar en el S. V una revisió important. La veritat va estar unida al poder. La veritat és el manament de qualsevol autoritat. La veritat encara que estigui fundada per el poder i la substancia de les paraules, es manifesta en la forma en que l’utilitzem. La veritat quedarà ja lligada a la demostració ja que la veritat ha de ser aprovada i argumentada.

PROJECTE 1

2009-10-05T10:25:00.000-07:00

ORTEGA Y GASSET: vida i obra

vida

Ortega y Gasset (Madrid, 1883 - 1955) Filòsof espanyol. El seu pensament, plasmat en nombrosos assajos, va exercir una gran influència en diverses generacions d'intel•lectuals.

Fill del periodista José Ortega Munilla, va fer els seus estudis secundaris en el col•legi de Miraflores del Pal (Màlaga) i els universitaris en Deusto i Madrid, en la universitat dels quals es va doctorar en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Els terrors de l'any mil (1904), subtitulada Crítica d'una llegenda. Entre 1905 i 1908 va completar els seus estudis en Leipzig, Berlín i Marburgo, on va assistir als cursos del neokantià Hermann Cohen.

Va ser catedràtic de Metafísica (el seu titular anterior havia estat Nicolás Salmerón) de la Universitat de Madrid entre 1910 i 1936. En 1916 va ser designat acadèmic de la de Ciències Morals i Polítiques. Va fundar la Revista d'Occident (1923-1936), la publicació intel•lectual més oberta al pensament europeu del nostre segle. Annexa a ella ha funcionat una editorial que, així com el seu saló de tertúlies, ha representat la més selecta modernitat intel•lectual de la seva època.

Triat diputat al proclamar-se la república, va fundar amb Marañón i Pérez de Ayala l'Agrupació al Servei de la República. A partir de 1936 va viure a França, Holanda, Argentina i Portugal. Va regressar a Espanya en 1945 i va residir (excepte viatges a l'estranger, especialment a Alemanya) a Madrid. En 1948 va fundar amb el seu deixeble, el prestigiós Julián Marías, l'Institut d'Humanitats.

Ortega va ocupar un lloc de privilegi en la història del pensament espanyol de les dècades centrals del segle XX. Mestre de diverses promocions de joves intel•lectuals, no només va ser un brillant divulgador d'idees sinó que va elaborar un discurs filosòfic de notable originalitat.

Gran part de la seva activitat es va canalitzar a través del periodisme, un món que coneixia per motius familiars i s'adequava perfectament a l'essència de les seves tesis i als seus propòsits d'animar la vida cultural del país. A més de col•laborar en una extensa nòmina de publicacions, va fundar el diari El Sol (1917), la revista Espanya (1915) i la Revista d'Occident (1923).

En els seus articles i assajos va tractar temes molt variats i sempre incardinats en l'actualitat de la seva època, tant de filosofia i política com d'art i literatura. La seva obra no constitueix una doctrina sistematitzada sinó un programa obert del que són bona mostra els vuit volums de L'espectador (1916-1935), on va abocar aguts comentaris sobre els assumptes més heterogenis.

No obstant això, com denominador comú del seu pensament pot assenyalar-se el perspectivisme, segons el qual les diferents concepcions del món depenen del punt de vista i les circumstàncies dels individus, i la raó vital, intent de superació de la raó pura i la raó pràctica d'idealistes i racionalistes. Per a Ortega, la veritat sorgeix de la juxtaposició de visions parcials, en la qual és fonamental el constant diàleg entre l'home i la vida que es manifesta a la seva al voltant, especialment en l'univers de les arts.

Obres

El nucli de l'ideari orteguenià és troba en obres com Espanya invertebrada (1921), El tema del nostre temps (1923), La rebel•lió de les masses (1930), Idees i creences (1940), Història com sistema (1940) i Què és filosofia? (1958).

Les qüestions d'estètica i crítica literària van ser objecte de les seves reflexions en Meditacions del Quixot (1914), Idees sobre la novel•la (1925), La deshumanització de l'art (1925), Goethe des de dintre (1932), Papers sobre Velázquez i Goya (1950) i Idea del teatre (1958). Permanentment proper a la realitat immediata, va abordar els assumptes polítics en Vella i nova política (1914), La decadència nacional (1930), Missió de la universitat (1930) o Rectificació de la República (1931).

El seu estil, més prop de la prosa literària que del discurs filosòfic, posseïx una brillantor expositiva en la qual resideix una de les claus de l'èxit i difusió dels seus llibres.

més informació:

http://www.ortegaygasset.edu/
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ortega_y_Gasset
http://www.filosofia.org/ave/001/a185.htm
http://www.webdianoia.com/contemporanea/ortega/ortega_bio.htm

activitat 4

2009-10-05T10:23:00.000-07:00

PODEM ARRIBAR A CONÈIXER LA VERITAT ABSOLUTA?

Entenem, que la veritat absoluta és una realitat inflexible, fets que son fixos o intangibles. Podem arribar a pensar o bé que no existeix una realitat verdadera i només existeix un conjunt de percepcions o d’altra banda podem arribar a reflexionar que si que existeix una veritat absoluta.

Els que pensen que no existeix una veritat absoluta, defensen que tot és relatiu i per tant aquesta veritat absoluta no existeix.

L’altra grup si que pensa que existeixen realitats absolutes, poden ser tant realitats insignificants com realitats importants, i segons aquesta realitat poden seguir un criteris per identificar si allò està bé o malament, en canvi, si no hagués una realitat absoluta tot seria un caos. També pensen que totes les veritats son infinites, ja que dos més dos son 4 i sempre serà així, per tant serà eterna.

Des de el meu punt de vista, si que existeixen les veritats absolutes, perquè si no rés tindria lògica i tot seria totalment il•lògic, també penso, que els que defensen que no hi ha realitats absolutes, s’estan contradient perquè estan afirmant que no hi ha rés absolut per tant és una contradicció.

ACTIVITAT 3

2009-10-05T10:19:00.000-07:00

TEXTOS DE PARMÈNIDES

1- Doncs t'explicare( tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya; l'altre, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar.

2- Perquè és el mateix pensar i ésser
3- Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant,presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món , ni reunint-lo.

4- És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.

5- Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això que és que t'ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d'aquesta primera via de recerca i després d'aquell altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals;(...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i el no mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.

1. Parmènides tracta en aquest sobre las dos vies de recerca, la primera la que ell anomena la del que és i no-ésser, és a dir , la ruta de la veritat també reflectida al text i la segona és la que podríem dir que és la de la opinió.
També parla del ésser en les seves característiques.

2.Via de la veritat i via de l’opinió

3.Parmènides en aquest fragment del seu poema, fa referència a dues vies com a coneixement essencial, les quals són la via de la veritat i surt al text reflectida com "l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya" i fa referència a l'ésser i els seus coneixements i en la segona via citada com:"que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar" re introdueix les aparences.
Parmènides defensa que el que és, és l'ésser i que aquest ésser es racional i que les aparences ens donen imatges plurals i mutables i que no pateixen cap mena de canvis per a ell.

4.Heràclt defensa una postura molt relacionada amb el logos, ja que creu que tot canvia i no hi ha res etern. També creu molt en una llei universal del logos( l'entenem com a raó, proporció....) que regula tot el moviment de la realitat conduint-lo cap a la harmonia y unificant així els elements oposats, i tot ho redueix al foc i a la llei de contraris.

ACTIVITAT 2

2009-10-05T10:14:00.000-07:00

COMENTARI: TEXTOS D’HERÀCLIT

1.Aquest fragments, escrits per Heràclit, tracten sobre la seva llei de canvi i sobre el logos (la raó), on explica que el món és un lloc de canvis continus i que regeix una raó universal, que ha de conèixer l’ésser humà.

2. La llei del canvi

3. Heràclit, en els diferents textos explica la seva llei del canvi, on diu que hi ha una sola realitat i que aquesta canvia contínuament, com per exemple en el frag. 12 D-K, que queda molt bé reflexat ja que aquest riu està en continu moviment i varia en cada instant. També queda reflexada la seva idea de que el foc és el principi de totes les coses (Arkhé) com per exemple en el frag 76 D-K. Per últim la seva idea de que era el logos, ja que ell diu que l’ésser humà té logos i ha de coneixer la raó universal per viure en plena harmonia, com per exemple en el frag. 50 D-K.

4. Heràclit creia que l’origen de totes les coses les trobem al foc com arkhé, al lógos com a raó universal i a una lluita de contraris que donen lloc a l’harmonia, sempre sotmesa al canvi, mentres que Tales de Milet creia que l’arkhé era l’aigua, font de vida i d’aquí l’origen de tot, Anaxímenes creia que era l’aire concedit al néixer per poder sobreviure i Anaximandre defensava l’apeiron com al no res d’on a partir d’aquí el cosmos tornava a ser no res, és a dir el principi tornaria a ser el final.

ACT. 1

2009-09-16T11:12:00.000-07:00

ANAXIMANDRE:

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penses per la seva injustícia, segons l'ordre del temps."

Aquest és un fragment d’Anaximandre, que s’ha pogut conservar gràcies a un altre filòsof, Simpliciun filòsof neoplatònic.

Per entendre aquest text, primer s’ha de entendre i saber que l’ápeiron “és el principi i element de totes les coses, i que conté la causa total del naixement i la destrucció del món”.

Aquest text parla sobre el ápeiron, explica que totes el kosmos sorgeix del ápeiron i quan tot finalitza torna a l’ápeiron, per tornar a crear un altre kosmos, i així infinitament.

També explica el fragment, que en el kosmos hi ha una lluïta de contraris i això causa una situació insostenible i per equilibrar aquest desordre tot tindrà que tornar a l’ápeiron.

Per tant, l’áperiron per Aneximandre és el principi de totes les coses.

SEGON DE BATXILLERAT

2009-09-16T11:07:00.000-07:00

Comença un nou any!! amb noves activitats i sobretot amb moltes ganes de filosofar, espero que aquest any hos agradin tant o més que l'any passat.

MAX WEBER

2009-05-29T14:51:00.001-07:00

Filósofo y pensador cristiano alemán. Considerado el Padre de la Constitución de Weimar.
Célebre por haber fundamentado sobre la relación entre el progreso occidental con la ética protestante.

Max Weber nació el 21 de abril de 1864 en Erfürt (Turingia, Alemania). Su padre era político y jurista; su madre calvinista y puritana. Estudió en las Universidades de Heidelberg, Múnich y Göttingen, obteniendo el grado de doctor a los 25 años de edad. Continuó en el ámbito universitario como profesor, enseñando Derecho en Berlín y Economía en Frieburg. Este último cargo le fue ofrecido en 1895, a raíz del prestigio que obtuvo con la publicación de sus primeros escritos. Al año siguiente se trasladó a la Universidad de Heidelberg, pero al poco tiempo, afectado por una enfermedad de origen nervioso, tuvo que dejar la docencia.

En 1904 fundó, junto a otros investigadores, la prestigiosa revista Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik, en la que publicó algunos de sus escritos más importantes: La ética protestante y el espíritu del capitalismo (1904-1905) y varios artículos que exponen su método basado en la definición de "tipos-ideales".

Con Simmel y Tonnies fundó, en 1910, la Sociedad Alemana de Sociología. Por ese entonces concibió el proyecto de publicar un libro que expusiera sus ideas en forma ordenada y conjunta. En 1915 escribió La ética económica de las religiones universales, con el fin de profundizar la reflexión iniciada con su obra La ética protestante sobre la mutua dependencia entre las variables económicas y la religión de la sociedad.

Retomó la docencia universitaria en 1918, en las Universidades de Viena y Munich. Formó parte de la delegación alemana para la negociación de la paz en Versalles y de la comisión que tuvo a su cargo redactar la Constitución de Weimar. Todo ello poco antes de su fallecimiento, acaecido el 14 de junio de 1920.

Además de Economía y sociedad, fueron publicadas como obras póstumas Estudio sobre sociología de la religión (1921), Estudios de metodología (1922) y Estudios de sociología y política de la historia social y económica (1924).

Como sociólogo, Weber se distanció por igual de las dos corrientes antagónicas dominantes en su tiempo: el positivismo y el marxismo. Contra los positivistas, remarcó la especificidad del objeto de estudio de las ciencias sociales, que no puede ser abordado con el método de las ciencias naturales. Weber señalaba que, mientras los fenómenos estudiados por las ciencias naturales dependen sólo de causas, los que estudian las ciencias sociales incluyen la finalidad, ya que su objeto son las acciones intencionales de los hombres.

Contra la opinión de Marx, Weber no creía que hubiera un factor que actúe siempre como variable independiente (el económico) y respecto del cual todos los demás (derecho, educación, filosofía, religión, etc.) sean meramente variables dependientes. Por el contrario, sostenía que, en diferentes momentos de la vida de una sociedad, cualquiera de estos factores puede adquirir preponderancia sobre los demás, como lo demuestra en su estudio La ética protestante, donde explica la aparición del moderno capitalismo no por una concatenación de causas económicas sino por la conjunción de una situación económica favorable (que también se había dado en otros momentos de la historia sin generar un efecto similar) y una mentalidad religiosa que veía en el éxito económico la señal de la predestinación para la salvación eterna.

Tampoco creía, como lo hacían Hegel y Marx, que la historia sigue un curso racional, ya que no podemos estudiarla en su totalidad y nos vemos imposibilitados de decir hacia dónde se dirige o, incluso, si se dirige hacia algún lado en particular.
No pudiendo estudiar la realidad social en su conjunto –ya que ésta es infinita– el científico social aborda siempre aspectos parciales. Por ello se ve obligado a seleccionar aquello que considera relevante y a abstenerse de formular leyes que pretendan explicarlo todo.

Revisten especial interés sus estudios sobre la preponderancia que va adquiriendo la burocracia a medida que se desarrolla el capitalismo. Weber señala el peligro de que la excesiva burocratización entorpezca y obstaculice el sistema democrático y representativo de gobierno.
Max Weber no fue sólo sociólogo. Su obra se extendió hacia otros campos en los que también dejó una profunda huella: Economía, Derecho, Historia, Política y Antropología.

Thomas Hobbes

2009-05-29T14:44:00.000-07:00

Filosofía occidental
Filosofía del siglo XVII
Nacimiento 5 de abril de 1588
Malmesbury, Wiltshire, Inglaterra
Fallecimiento 4 de diciembre de 1679
Derbyshire, Inglaterra (91 años)
Escuela/Tradición Contrato social, realismo
Intereses principales Filosofía política, historia, ética, geometría
Ideas notables fundador moderno de la tradición del contrato social; la vida en estado natural es "solitaria, pobre, fea, bruta y corta"
Influido por Platón, Aristóteles, Tucídides, Tácito, Galileo, Nicolás Maquiavelo, René Descartes, Grocio, Selden
Influyó a Joseph Butler; toda filosofía política subsecuente; sociología: Ferdinand Tönnies

Thomas Hobbes (5 de abril de 1588 — 4 de diciembre de 1679), fue un filósofo inglés, cuya obra Leviatán (1651) estableció la fundación de la mayor parte de la filosofía política occidental. Es el teórico por excelencia del absolutismo político.

Hobbes es recordado por su obra sobre la filosofía política, aunque también contribuyó en una amplia gama de campos, incluyendo historia, geometría, teología, ética, filosofía general y ciencia política.

Más tarde diría respecto a su nacimiento: "El miedo y yo nacimos gemelos", dado que su madre dio a luz de forma prematura por el terror que infundía la Armada Invencible española acercándose a costas británicas.

Ha sido considerado a lo largo de la Historia del pensamiento como una persona oscura, de hecho en 1666 en Inglaterra se quemaron sus libros por considerarle ateo. Posteriormente, tras su muerte, se vuelven a quemar públicamente sus obras. En vida Hobbes tuvo dos grandes enemigos contra los que mantuvo fuertes tensiones: la Iglesia de Inglaterra y la Universidad de Oxford. La obra de Hobbes, no obstante, es considerada como línea de ruptura con la Edad Media y sus descripciones de la realidad de la época son brutales. Estuvo siempre en contacto con la Real Sociedad de Londres, sociedad científica fundada en 1660.

La época de Hobbes se caracteriza por una gran división política la cual confrontaba dos bandos bien definidos:

Monárquicos: que defendían la monarquía absoluta aduciendo que la legitimidad de ésta venía directamente de Dios.
Parlamentarios: afirmaban que la soberanía debía estar compartida entre el rey y el pueblo.
Hobbes se mantenía en una postura neutra entre ambos bandos ya que si bien afirmaba que la soberanía está en el rey, su poder no provenía de Dios. El pensamiento filosófico de Hobbes se define por enmarcarse dentro del materialismo mecanicista, corriente que dice que sólo existe un "cuerpo" y niega la existencia del alma. También dice que el hombre está regido por las leyes del Universo. En estos dos conceptos su pensamiento es parecido al de Spinoza, sin embargo se diferencia en gran medida de éste al afirmar que el hombre es como una máquina, ya que según Hobbes, el hombre se mueve continuamente para alcanzar sus deseos; este movimiento se clasifica en dos tipos: de acercamiento, el hombre siempre se acerca a las cosas que desea y de alejamiento, el hombre se aleja de las cosas que ponen en peligro su vida. Así dice que la sociedad está siempre en movimiento.

Escribió Leviatán, un manual sobre la naturaleza humana y como se organiza la sociedad. Partiendo de la definición de hombre y de sus características explica la aparición del Derecho y de los distintos tipos de gobierno que son necesarios para la convivencia en la sociedad. El origen del Estado es el pacto que realizan todos los hombres entre sí, subordinándose desde ese momento a un gobernante, el cual procura por el bien de todos los súbditos y de él mismo. De esa forma se conforma la organización social.

Su visión del estado de naturaleza anterior a la organización social es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un poder absoluto que le garantice el estado de paz. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos Tratados sobre el Gobierno Civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, el Leviatán es una de las primeras obras de entidad que abordan el origen de la sociedad.

Situación filosófico-social [editar]En los albores de la edad moderna, el filósofo italiano Nicolás Maquiavelo expuso en su principal obra, El príncipe (1513), la teoría de que el gobernante no debe regir sus actos por normas morales o procedentes del derecho natural, sino que debe reconocer como única guía el bien del Estado. Por su parte, Jean Bodin propugnó que el Estado debe asumir la soberanía absoluta (summa potestas) sobre el pueblo. Contra el concepto de razón de Estado argüido por los anteriores fueron formuladas las teorías contractualísticas de Althusius (según el cual la soberanía descansa en el pueblo) y el iusnaturalismo de Hugo Grocio, que definió la injusticia como aquello que parece contrario a la comunidad de los seres sensitivos. Con Samuel von Pufendorf, quien aplicó al derecho el método deductivo de las ciencias matemáticas, adquirió valor el concepto de respeto recíproco.

En su tratado más famoso, Leviatán (1651), Hobbes señaló formalmente el paso de la doctrina del derecho natural a la teoría del derecho como contrato social. Según este filósofo inglés, en la condición de estado de naturaleza todos los hombres son libres, y sin embargo viven en el perpetuo peligro de que acontezca una guerra de todos contra todos (bellum erga omnes). Desde el momento en que la sumisión por contrato de un pueblo al dominio de un soberano abre una posibilidad de paz, no la verdad, sino el principio de autoridad (en tanto que garante de la paz) constituye el fundamento del derecho.

Frente a Hobbes, John Locke subrayó los derechos naturales del individuo frente a la autoridad del Estado. Su apelación a la libertad, a la igualdad y a la defensa de la propiedad privada, así como la doctrina de la separación de poderes del Estado que Charles-Louis de Montesquieu expuso en El espíritu de las leyes (1748), ejercitaron un influjo determinante sobre los acontecimientos políticos que desembocaron en la Declaración de Independencia estadounidense (1776) y en la Declaración de los Derechos del hombre y del ciudadano (1789) francesa. En el mismo periodo, en relación con las reflexiones del escocés David Hume, el filósofo alemán Immanuel Kant alumbró una distinción más estricta entre la esfera ética y la esfera del derecho, haciendo una clara diferencia entre una ley que obliga sólo interiormente y otra que contempla las acciones externas del individuo.

COMENARI DE TEXT: PÀG.237

2009-05-29T14:27:00.000-07:00

auquest text està escrit per Hobbles, que explica perquè els èssers humans necessitem un estat per a viure milos i tenir més garanties en tots els sentits. i explica que l'única solució per aconsseguir això és la seguretat que donarà u monarca absolut, s'ha de arribar a un pacte, renunciant a la llibertat per poder aconsseguir seguretat.

titol: l'estat i la societa

Aquesta és una de les maneres d’organització de la societat, basada en una organització moderna, on el nucli és l'estat, que configura l'actual concepte de ciutadania, lligada en principi als dos costats de l'expressi´estat nacional: Estat i nació. A l'estat són els ciutadans qui obstenen l nacionalitat d'aquest paí que pot ser: el dret de sòl: estleix que s'ha de reconèixercom a ciutadà qui neix en el territori nacional, i per altre banda: el dret a sang: concedeix la prioritat a la nacionalitat dels pares, en un estat de dret la voluntat del subjecte és indispensable per conservar o canviar la nacionalitat i tambè compta la voluntat dels altres ciutadans d'aquell estat per permetre o negar aquests canvis

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

2009-05-29T05:08:00.000-07:00

espero que hos agradi aquest video

T. 13 FONAMENTS DE L'ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET

2009-05-22T12:21:00.000-07:00

auqest es el meu treball sobre el tema 13, espero que hos agradi:

Tema 13

View more OpenOffice presentations from raul.martinez.

definicions tema 10

2009-05-11T04:45:00.000-07:00

Intel•lectualisme moral: identifica el saber amb la virtut.
Maièutica: l’art de donar a llum a la veritat.
hedonisme: evitar el dolor
Felicitat (Aristòtil): és ser l’home en el sentit més ample de la paraula.
Prudència: capacitat per determinar allò que ens convé. La prudència és dedica a trobar el terme mitjà.
Pau interior: fent-se sensible el sofriment i les opinions alienes.
Aritmètica dels plaers:teoria utilitarista que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals en qualitat
Utilitarisme de la regle: exigeix valorar la correcció de cada acció per les seves conseqüències.
Ètica d’euntologia:es aquella que es preocupa per el deure i la justícia de les normes i no pas per el fi o la finalitat.
Ètica teleològica:són aquelles que parlen de la moral en relació al fi i no pas al deure.
Imperatiu categòric: les ordres que ens ordenen obrar d’una manera o d’una altra.
Dignitat humana: els éssers que poden intercanviar-se per altres tenen un preu. En canvi un ésser que és autònom és únic i per això no té preu.
Intuïcionisme dels valors:afirma que poden captar els valors a través d’una intuïció emocional.
Comunitarisme:teoria que valora les comunitats concretes on es troben els individus i que defensa que els principis universals allunyen als éssers de la seva comunitat o dimensió comunitària i creen ésser desarrelats.
Universalisme:teoria que valora que són més importants els valors universals que la comunitat a la qual pertanyis creu que les comunitats són indispensables però amb una solidaritat de grup.

J. S. MILL

2009-05-11T04:39:00.000-07:00

John Stuart Mill (1806-1873), filósofo, administrador y economista inglés, nació en Londres Inglaterra, siendo uno de los principales representantes del neoempirismo inglés del siglo XIX y el más influyente filósofo de habla inglesa en ese mismo siglo. Ha sido John Stuart Mill considerado por la posteridad como uno de los más profundos y eficaces voceros liberales, del hombre y la sociedad.
Su padre, James Mill[1], le dio una rigurosa y rígida educación basada en los principios del utilitarismo y del radicalismo filosófico de Bentham. Tan fue cierto, que a la edad de tres años empezó a aprender griego; a los siete años John Stuart Mill había leído casi todos los diálogos de Platón. Al año siguiente empezó el estudio del latín, y para entonces ya había digerido a Herodoto, Jenofonte, Diógenes Laertius y, en parte a Luciano. Entre los ocho y los doce años llevó a cabo el estudio de Virgilio, Horacio, Livio, Salustio, Ovidio, Terencio, Lucrecio, Aristóteles, Sócrates y Aristófanes; dominaba la geometría, el álgebra y el cálculo diferencial; había escrito una historia de Roma, un epítome de historia universal antigua, una historia de Holanda, y algunas poesías.
Teniendo doce años, se puso John Stuart Mill a estudiar lógica y las obras de Hobbes. A los trece estudió a fondo todo lo que había que estudiar en el campo de la economía política. Fue una educación extraordinaria, y comparada con las normas que hoy rigen, horrenda. No tuvo vacaciones (cuestión de disciplina imagino) y no tuvo amigos de adolescencia. Lo raro no sería que produjese grandes obras, sino que no se hubiese destruido por completo su personalidad al hacer contacto con el mundo “normal”.[2]
La más inmediata consecuencia de esta educación fue la famosa crisis espiritual (o abatimiento nervioso) descrita en su Autobiografía.
De ella se salvó en parte mediante la lectura de los poetas líricos y cierta rebelión contra los principios más estrechos del utilitarismo[3].
Más tarde, una nueva crisis emotiva sobrevino en su vida: su amistad y luego su amor por Harriet Taylor[4], para casarse con la cual aguardó veintiún años, durante los cuales sufrió todos los prejuicios de la sociedad victoriana de su tiempo[5]. Las dos crisis no son ajenas al desarrollo de su filosofía.
En particular la última puede explicar la vehemencia del filósofo (expresada siempre con correcta frialdad) contra el imperio de las conveniencias sociales sobre las individuales.
En 1857 John Stuart Mill hizo una enérgica defensa de la “East India Company” en el parlamento para que renovaran los estatutos de la misma; al no concedérsele su alegato, se jubila y rechaza una oferta para trabajar con el gobierno británico en los asuntos de la India.
En 1865 ingresa al parlamento como miembro independiente por Westminster, donde permaneció hasta 1868. Luego pasó su tiempo alterntivamente entre Londres y Aviñón, admirado y solicitado por muchos, accesible para pocos. John Stuart Mill Vivió hasta 1873, venerado y casi convertido en un objeto de culto[6]. Se le perdonaron sus suaves inclinaciones socialistas, en compensación al gran panorama de esperanza que había descubierto. En fin de cuentas lo que Mill propugnaba era algo aceptable: el impuesto sobre las rentas, los impuestos sobre las herencias y la formación de las cooperativas de trabajadores. Jamás fue John Stuart Mill optimista encuanto a las posibilidades de los sindicatos.

Desde el punto de vista más estrictamente filosófico, John Stuart Mill prosiguió la tarea de la fundamentación de las ciencias iniciada por sus antecesores de la escuela, pero con mayor amplitud de miras y a base de más amplias informaciones.
Coincidiendo con Comte en la posición antimetafísica, pero discrepando de él en diversos puntos capitales, particularmente en los problemas del método y en el reconocimiento de la psicología como ciencia efectiva, J. S. Mill aplicó ante todo sus reflexiones a la lógica, entendida como ciencia de la prueba, y a la psicología, considerada como parte esencial de las ciencias morales. La psicología de J. S. Mill es de carácter netamente asociacionista; siguiendo las tendencias iniciadas por Hartley y Priestley y consecuentemente desarrolladas por el utilitarismo, Mill concibe los hechos psíquicos como estados elementales a cuya unión se otorga un carácter substancial, sin que sea lícito, por otro lado, averiguar el fundamento de semejante substancia, pues el psicólogo debe atenerse pura y exclusivamente a las relaciones entre estados mentales elementales y a la formulación de las leyes correspondientes. Pero los hechos mentales son, en última instancia, el producto de las impresiones proporcionadas por la experiencia.
Toda ciencia que no se funde en esta experiencia, todo saber que pretenda averiguar algo más que las relaciones dadas en la experiencia, es fundamentalmente falso. Esta vinculación a la experiencia es propia no sólo de las ciencias físicas y morales, sino también de las ciencias matemáticas.

En el Sistema de lógica raciocinadora e inductiva (1843), obra que le dio una rápida y sólida fama, sostiene la tesis de que el empirismo y una filosofía basada en la experiencia obtienen mejores resultados, en orden a mejorar la sociedad, que cualquier otra. Frente a la teoría de la deducción clásica, basada en el silogismo, cuyo carácter de razonamiento circular ataca, sostiene que todo conocimiento llega por la experiencia, construye su propia teoría de la inducción, conocida como métodos o cánones de Mill y defiende la razonabilidad de la creencia en el principio de la uniformidad de la naturaleza. Distingue, además, entre leyes de la naturaleza, esto es, leyes causales, y meras leyes empíricas, que son generalizaciones de la experiencia.En su tratado de lógica argumenta que la vida humana y social tampoco debería quedar excluida de los planteamientos científicos empíricos; aboga por la existencia de una nueva ciencia, que debería llamarse etología, y cuyo objeto habrían de ser las leyes de la sociedad. Y, adoptando la perspectiva de la ley de los tres estados de Comte, considera el estado actual como el estado especulativo de la humanidad, del que ha de surgir un conocimiento científico de la realidad social.

El conocimiento científico de las leyes empíricas que determinan la realidad humana y social es totalmente compatible con la intervención del hombre en los asuntos sociales y políticos y con la afirmación decidida de la libertad humana individual. En Los principios de la economía política (1848), hace de la distribución de la riqueza el problema fundamental de la economía política, y en Consideraciones sobre el gobierno representativo (1861), señala la característica esencial de la democracia, que es ser suficientemente representativa de las minorías; sólo así es mejor que cualquier gobierno monárquico o aristocrático. En Sobre la servidumbre de las mujeres (1869), destaca que uno de los fallos de representatividad está en no reconocer el derecho de voto a las mujeres; tesis sumamente bien recibida por las sufragistas de final de siglo. Sobre la libertad (1859) es otra de sus grandes obras, comparable a Sistema de lógica. La libertad de la que se ocupa es la libertad del individuo en sociedad, la de acción, que se exterioriza en libertad de pensamiento, expresión, asociación y el ejercicio de los demás derechos civiles, pero no aquella que supone defensa y protección del individuo frente a los abusos u opresión del poder -que se supone que ya ha de estar defendida en un estado democrático-, sino la que ahoga la «tiranía de la mayoría», o de la masa, o de la opinión dominante.

La cohesión moral que necesita una sociedad ha de provenir de la ética. La que propone Mill, en Utilitarismo (1863), es la ética del principio utilitarista, según el cual la bondad de una acción corresponde a la mayor cantidad de felicidad del mayor número posible de personas, y donde «felicidad» es presencia de placer y ausencia de dolor. A las ideas de Bentham al respecto, añade Mill la de la cualidad del placer. Al egoísmo ético que supone el principio utilitarista, contrapone Mill, como contrapeso, la reflexión de que no hay felicidad propia sin la percepción de la felicidad de los demás. Representa esto la aportación del altruismo de Comte al principio utilitarista.
El empirismo epistemológico de Mill procede de Hume y de Berkeley; es fenomenista, por tanto. El conocimiento del hombre alcanza sólo los fenómenos. En este contexto, causa (que indaga justamente con sus «cánones» inductivos) es el «antecedente, o concurrencia de antecedentes, del que depende invariable e incondicionadamente el consecuente». De parecida manera, define la materia como «posibilidad permanente de sensación».
[1] Y no olvidemos que su progenitora se llamaba Harriet Burrow.
[2] En el año de 1823 (teniendo 16 años) obtiene trabajo en la “East India Company”, donde su padre era un alto funcionario. Trabajó allí hasta 1858.
[3] Aquel mundo delicado, seco e intelectual, de trabajo y de esfuerzo, en que se había nutrido, se hizo pronto estéril e insatisfactorio, y mientras otros jóvenes tenían que descubrir que en la actividad intelectual podía haber belleza, Mill hubo de descubrir que podía existir belleza en la belleza. Cayó en un acceso de melancolía; leyó a Goethe, después a Wordsworth, luego a Saint-Simon; es decir a escritores que hablaban del corazón con la misma seriedad con que su padre hablaba del cerebro.
[4] Una mujer en ese instante casada y con varios niños. Y se enamoraron, durando veinte años intercambio correspondencia, viajaron juntos dentro de una “perfecta pureza”. El marido de aquella falleció en 1849 y tres años más tarde se casaron.
[5] Fue una pareja superlativa. Harriet Taylor (y su tardía hija Helen) hizo culminar en Mill el despertar emocional que tan tardío se había manifestado; abrió los ojos de Mill a los derechos de la mujer y, lo que es todavía más importante, a los derechos humanos.
Era uno de los temas de interés de Mill, su esposa (hacia la que sentá una devoción rayana en la ceguera) y la búsqueda del saber.
Estando de gira por Francia el señor John Stuart Mill y su familia, fallece Harriet cerca de Avignon. Mill compró una casa cercana para no estar de la tumba de su amada.
[6] Ese año una breve enfermedad lo acongojó y se lo llevó a la tumba. Estuvo asistido todo el tiempo por su hija Helen

comentari de text 1 (tercer trimestre)

2009-05-11T04:38:00.000-07:00

Idees principals:
Aquest text ha estat escrit per Immanuel Kant. Tracta sobre la dignitat i el que no té dignitat, explica que en la nostra felicitat com a fi tot el que no té dignitat, té un preu. Tot el que les persones volem per satisfer les nostres necessitats, tant les primàries com les secundaries, si no tenen dignitat, tot és pot comprar. També explica com a conclusió que la moralitat i la humanitat son els únics que tenen dignitat.

posa títol: preu o dignitat

El text es centra en la consciència moral i d’imperatiu categòric, els imperatius que proposava Kant, que es basaven en unes ordres morals com en el text la dignitat i per això no té preu, a diferencia entre els cínics que consideren que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l’individu davant les normes i les institucions socials o els estoics que creuen que és savi el que viu segons la natura i per això s’interessen per l’ordre dels cosmos i per aquest sabem com ens hi hem de comportar, o els hedanistes que consideren que hi ha de moral perquè els homes busquen els plaer i fugen del dolor i pensen que la intel·ligència serveix per calcular els mitjans més adequats per aconseguir el màxim plaer possible.

ES MILLOR SER UN ÈSSER HUMÀ INSATISFET QUE UN PORC SATISFET

2009-05-11T04:19:00.000-07:00

Aquesta frase és de J. S. Mill, que defensa l’ultraisme, i rebutja que tots els plaers tenen la mateixa mesura i que tots els plaers són iguals en qualitat.

Jo crec també que la felicitat com a plaer és pot mesurar i, per tant, què hi ha plaers superiors i plaers inferiors. Per a mi aquesta frase queda afirmada rotundament, ja que per a mi no és el mateix menjar, que veure una bona pel•lícula amb els meus amics, tot i que sinó menjo m’acabaré morint, però com és una acció que la fàs cada dia no té tant valor i per tant no em produirà tanta satisfacció i no la valoro lo sufucient.
En el que no estic d’acord és perquè un plaer sigui més simple ha de ser menys elevat perquè segurament un plaer simple moltes vegades és molt més elevat. Per a mi aquesta frase queda afirmada ja que tot el que pot tenir un porc satisfet, el pot tenir un humà insatisfet, ja què aspira a metes molt més altes.

ningú fà el mal sabent què ho fà?

2009-05-11T03:57:00.000-07:00

Jo crec que, desgraciadament, aquesta afirmació és incorrecte, i per a mi és tendría que afirmar amb un si rotund. Aquest fet el dictamina la consiència moral de cada persona i crec que no hi ha cap personana que no sapiga mínimament distingir entre el que és el bé i el que és el mal, escepte persones discapacitades i infants que són éssers amoral.
Moltes vegades sense volguer si que fem accions que donden suport a aquesta afirmació, però desgraciadament no sempre és així, i moltes vegades fem accions per ferir algú i per donar-nos satisfacció a nosaltres mateixos, i quan penses realment en aquestes accions és molt trist perquè mai ningú deuría de estar satisfet amb els mals dels altres. Però això depén molt de la consiencia de les persones.
Per millorar el que tindriem que fer és, no jutjar els actes de les demés persones sinó els teus i així mica en mica podríem fer un món millor.

definicions

2009-03-04T10:06:00.000-08:00

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícils de modificar.

Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.

Virtut: hàbit que ens predisposem a obrar bé.
Consciència moral: és la capacitat de distingir entre el que és bo i el que és dolent.

Llibertat interna: és l’absència de cohesió interna que et permet decidic sobre les decisions que t’afecten.

Condicionament: l’home no té absoluta i total llibertat, però si la suficient per ser responsable dels seus actes.

Destí: llei segons la que diu que tot està escrit.

Determinisme econòmic: L’home està determinat per la infraestructura econòmica.

Determinisme genètic: estem influenciats pel gens.

Ús regulatiu: Kant va proposar que tot fenomen es pot investigar com si tingués una causa, això no vol dir que la tingui. Només opta per aquest perquè a l’hora que es realitza la investigació no es renuncia a la llibertat.

Autonomia moral: afirma que el subjecte dóna a si mateix la seva pròpia llei.

Nivell preconvencional: es el nivell en el qual s’actuen i es creu just allò que s’atisfà les meves necessitats. Per tant són persones immadures que actuen per impulsos nerviosos i que són totalment heterònoms.

Nivell postconvencional: nivells de consciència moral en el que la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals. Consciència per damunt de la llei.

Responsabilitat moral: ha d’assumir la reparació dels danys fixat per les lleis.

Principi de responsabilitat: és el principi imperatiu ecològic, obrar de tal manera que respectem el teu entorn per afavorir una vida saludable a la Terra, per això és important que actuem com a cooresponsables.

LIBERTAD (JULIETA VENEGAS)

2009-03-04T10:02:00.000-08:00

He estado escuchando hoy
sin realmente escuchar
más bien solo pensando hasta donde llega
lo que llamamos libertad

Si es andar saltando de una estrella a otra
o es nadar al río y llegar hasta el mar
¿hasta dónde llega lo que llamamos libertad?

Hacer lo que en verdad sentimos
y sentir lo que hablamos
rendirá nuestras almas su propia
y justa y libre libertad, libertad

Más bien solo pensando
hasta donde llega lo que llamamos libertad
he estado escuchando hoy,
he estado escuchando hoy
he estado escuchando hoy,
he estado escuchando hoy.

ARGUMENTS AFAVOR I EN CONTRA DE LA LLIBERTAT

2009-03-04T09:57:00.000-08:00

Raons a favor:
-hi ha una millora en les relacions amb els altres, per tant afavoreix el diàleg
-tens suficients poders per decidir el que vols
-Tambè suficients poders per manifestarnos i dir les coses que no ens semblen bè
-Escullir el nostre camí a la vida
-podem defensar allò que creiem correcte

Raons en contra:
-l’exes de llibertat pot afectar als demés
-La llibertat col•lectiva suprimeix la llibertat individual.
-ningú és responsable de les seves accions
-No som responsables de les nostres accions

LA FILOSOFIA DE LA LIBERTAD

2009-02-16T07:12:00.001-08:00

ARISTÓTELES

2009-02-16T07:00:00.000-08:00

“...el filósofo, que posee perfectamente la ciencia de lo general, tiene por necesidad la ciencia de todas las cosas, porque un hombre de tales circunstancias sabe en cierta manera todo lo que se encuentra comprendido bajo lo general. Pero puede decirse también que es muy difícil al hombre llegar a los conocimientos más generales; como que las cosas que son objeto de ellos están mucho más lejos del alcance de los sentidos.”

QUE ÉS EL BE?

2009-02-12T10:21:00.000-08:00

El bé és Allò que en si mateix té el complement de la perfecció en el seu propi gènere, o el que és objecte de la voluntat, la qual ni es mou ni pot moure's sinó pel bé, sigui veritable o aprés falsament com a tal.
Cada persona té la seva versió de que és el bé, per tant si una persona roba, i ell no és dona compte de que això està malament per aquella persona aquesta creu que aquesta acció està ven feta perquè no té consciencia de el que està malament i el que no, per això hi ha uns principis ètics que ens indiquen el que està be i el que està malament. De totes maneres cada cultura o religió té uns principis diferents a els altres i cada religió els seus principis ètics i idees poden ser contraposats idees a les altres religions. Per això crec que la paraula bé és molt amplia.

FALÀCIES EXEMPLES

2009-02-12T09:47:00.000-08:00

Preguntes complexes
Jaume, perquè crides a classe?

Argument ad ignorantiam
No s’ha pogut demostrar que Jesús existeixi per tant Jesús no existeix

Argument circular
Aquesta samarreta es barata perquè han baixat els preus

Argument ad hominem
Joan, no diguis que no aprovo els exàmens per no esforçar-me, perquè tu també has suspès.

Argument d’autoritat
Els professor diu que no estudio lo suficient

Argument ad baculum
Si no em dones l’entrepà petiràs

Argument ad populum
Els delfins quan fan l’espectacle al zoo, ho fan per després rebre un premi (el peix).

Argument ex populo
En societat està ven vist que amb una certa edat els nois els fagin la circumcisió per tant això està ven vist

Argument post hoc, ergo propter hoc
Si tu ets amable amb un noi, ell et deixarà el bolígraf quan el necessitis. Per tant, ser amable és conseqüència de que et deixi el bolígraf.

La generalització precipitada
Alguns jugadors de la penya son bons, tots els jugadors de la penya son bons

Argument del pendent relliscós
Si et comportes malament, et posaran una nota a la agenda si et posen una nota a la genta l’han de firmar els teus pares i si la firmen els teus pares et quedes sense festa per tant millor no comportar-se malament

FALÀCIES

2009-02-12T09:44:00.000-08:00

Els errors en l’argumentació o fal•làcies
Són aquelles argumentacions que son incorrectes, però semblen correctes.
Les fal•làcies que s’expressen intencionadament s’anomenen sofismes i les que s’expressen amb intenció paralogismes.
Algunes de les fal•làcies més freqüents son:

-preguntes complexes: aquestes preguntes es fan per parar una trampa i ofuscar l’interlocutor.
Ex: has deixat ja de molestar al meu cosí?
Tu has molestat al meu cosí.

-argument ad ignorantiam: un enunciat és fals només perquè ningú no ha aconseguit demostrar-ne la veritat, o ningú ha demostrat que és fals.
Ex: No s’ha pogut establir què p sigui veritat; per tant, p és fals.
No s’ha pogut establir que p sigui fals; per tant, p és cert.
Un argument d’aquesta classe pot ser acceptable, però quan la conclusió s’introdueix amb termes con necessàriament, definitivament o semblants, aleshores és molt probable que l’argument sigui fal•laç.

-argument circular: consisteix a fer una declaració i defensar-la presentant raons que signifiquen el mateix que la primera asserció, amb sinònims no permet avançar el diàleg.
Ex: la raó de que la porcellana es trenqui fàcilment és que és fràgil.

-argument ad hominem: ataca a la persona i no a les idees, sense entrar en el tema de la discussió, al•legant únicament suposats defectes o vicis. Aquest mode d’argumentar sovint és fal•laç. Hi ha arguments que són més o menys dèbils, però que no són fal•laços per complet.
Ex: doctor,vostè no em pot prohibir el tabac pel meu problema respiratori. Perquè vostè té el mateix problema que jo i, així i tot, fuma.

-argument d’autoritat: tracta d’intentar defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, apel•lant únicament a una autoritat que la defensa.

-argument ad baculum: són els que presenten algun tipus d’amenaces com si fossin raons bones, per recolzar una determinada opinió. L’amenaça no deixa llibertat als altres per decidir lliurement si accepten o no la conclusió. L’argument podrà ser criticat com a defectuós o poc convincent, però no com a fal•laç.

-argument ad populum: En aquests es recorre a provar l’entusiasme o altres sentiments de les persones amb finalitat que atorguin el seu assentiment al que sosté el parlant sense aportar cap prova. És juga amb els sentiments del altres.
Ex: Com pots fer-me això.

-argument ex populo: aquest argument consisteix a defensar un determinat punt de vista al•legant que tothom hi està d’acord.
Ex: tothom admet p com a cert o correcte. Per tant, p és cert o correcte.
Encara que aquests esquemes no són vàlids deductivament, no hem de menysprear-ne la força persuasiva.

-argument de la causa falsa: s’hi diu que A és la causa de B perquè A prescindeix temporalment de B, però no és suficient, per poder establir un nexe causal entre ells. Aquest tipus d’argumentació és fal•laç.

-la generalització precipitada: d’una proposició particular és pasa a una proposició universal.
Ex: alguns bisbalencs són x.
Tots els bisbalencs són x.

-arguments relliscós: està basat el l’anomenat <>.
Ex: si fas A1, és desencadenarà A2 i després de A2 seguirà A3.
Aquesta connexió a vegades no hi és.

Pàg 139

2009-02-12T09:30:00.000-08:00

Quants elements constitueixen el nostre univers simbòlic? Posa’n exemples.
Els mites, la ciència, el llenguatge, l'art i la política.

Què passaria si no disposéssim de fantasia?
Que l’home no podría abançar i millorar les coses.

Alguna vegada ha millorat la teva situació vital?
Si

Explica l’expressió de realitat referida als animals. Com qualificaries la nostra?
No són conscients del que fan, tampoc pensen, només actuen mitjançant un esdtímul que depén el animal la resposta serà una mica més complexa o no.
en canvi nosaltres pensem i tambè mirem les consequencies d'aquell acte.

En quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?
la fantasia ens influeix en tot

DEFINICIONS

2009-02-12T09:28:00.000-08:00

Individu: qualsevol ésser complet pertany a una espècie sigui animal o vegetal.
l’individualisme possessiu: és una teoria que diu que cada èsser humàés el únic propietari de la seva persona i les seves capacitats
sociabilitat natural:l’èsser humà és sociable per naturalesa i necessita la societat i la cultura.
contradualisme: aquesta teoria diu que viure en una societat no és exigència de la naturalesa, sino sino la societat que es posa en comú per pendre una decisió.
pacte social(Russeau):acord entre individus fet de renuncias a canvi d’aquest pacte.
Voluntat general:és el conjunt de la societat que es posaen comú per la evolució que ha experimentat.
Antropologia social:estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que han experimentat.
Socialització primària té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat.
Cultura: conjunt d’artefactes costums, creences, conducta que un grup humà accepta com a propi.
Subcultura:les persones que hi participen no la veuen de la mateixa manera.
Contracultura:moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que representa un projecta.
Civilització (hundington): l’agrupació cultural de més abast, el nivell d’identitat cultural més ampli que pot dirigir un ésser humà d’un altre.
L’etnocentisme: analitza la cultura desde el punt de vista de la seva pròpia cultura, que es converteix en la mesura de valorar al altre.
Xenofovia: odi envers els estrangers.
Racisme: creença d’existències superiors i inferiors.
Anofovia: menyspreu envers els pobres.
relativisme cultural: analitza les diverses cultures desde els seus propis valors i no des d’una cultura aliena.
Interculturalisme:presencia de diferents cultures en un mateix territori.

Activitats pàg 133

2009-01-11T09:22:00.000-08:00

1.Què creus que volem dir amb expressions com les següents?

És una persona molt culta: és una persona que té molts coneixements de moltes matèries i de l’actualitat.

Aquest no té cultura: és un analfabet i no es preocupa per millorar els seus coneixements

La nostra cultura és molt rica: que té molta informació i molt variada

La cultura de masses ha produït la teleporqueria: La cultura basada en els gustos dels telespectadors bàsics en quant a coneixement ha produït la teleporqueria.

És necessari que la cultura sigui més popular i menys elitista: sigui més propera al nivell de población

Tots els éssers humans són subjectes culturals: tots estem envoltats de cultura I en formem part.

3.Analitza el contingut I indida com la valoraria algú amb actitud intercultural.

Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva. Relativisme cultural

Jo et tolero a tú i els teus costumns i intento comprendrel’s, per tant, que tots poguem conviure junts i obrir la ment.

Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida. Enocentrisme ( xenofobia)

han de viure d’acord a les seves formes a les nostres i acceptant-nos mutuament

És normal que apareguin barris aillats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida propia: no hi veig res de negatiu. Relativisme cultural

Hauriem de comprendre la seva forma de vida, cada ésser crea la seva.
Com han de tenir feïna els immigrants si no en tenim nosaltres. Racisme

no són una raça inferior poden aconseguir feïnes molt dignes que també fossin per nosaltres.

És imposible entrendre’s amb els paios! Paralisi cultural

És possible hem de basar-nos en el diàleg.

Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Que podem fer-hi nosaltres? Racisme.

Podem comprendrel’s perquè a la vida mai se sap i un día nosaltres
podem ser també immigrants que volem un futur millor per als nostres fills.

L’ésser humà és sociable per naturalesa?

2009-01-11T09:21:00.000-08:00

Jo crec que si, perquè l’ésser humà necessita conviure amb altres persones per poder aprendre, perquè sinó no és desenvoluparia del tot i la seva capacitat mental, física etc.. no seria la mateixa. L’ésser humà inevitablement és sociable per naturalesa un exemple és en el cas de ‘el llibre de la selva’ (moubly), el protagonista de la pel•lícula, l’abandonen a la selva i s’acaba ajuntant a uns altres animals, és un exemple que no a passat de veritat, però segurament és molt probable que passes si el nen sobrevisqués els primers anys de vida, un altre exemple és amb Tarzan.

Samuel Phillips Huntington

2009-01-11T09:18:00.000-08:00

Samuel Phillips Huntington (nascut el 18 d'abril de 1927) és professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Harvard conegut per la seva anàlisi de les relacions existents entre el govern civil i militar, la seva investigació sobre els cops d'estat en països del Tercer Món i la seva tesi sobre els conflictes socials futurs. Ha estat membre del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, la Presidential Task Force on International Development, la Commission on the United States-Latin American Relationships i la Comission on Integrated Long Term Strategy.

Polèmiques
Va ser assessor de Lyndon B. Johnson i el 1968 va justificar els bombardeigs a les zones rurals del Vietnam com a forma de forçar els partidaris del Vietcong a desplaçar-se a les ciutats. Va ser corredactor de l'informe sobre "La Governabilitat de les Democràcies", publicat l’any 1976 per la Comissió Trilateral.
Al seu llibre "El Xoc de civilitzacions", Huntington prediu que els principals actors polítics del segle XXI seran les civilitzacions en lloc dels estats-nació. Més recentment, va adquirir l'atenció general per considerar que la immigració actual que es desplaça des d’Amèrica llatina cap als Estats Units constitueix una amenaça a la identitat nacional d'aquest país.
El matemàtic i dissident de la SIDA Serge Lang va realitzar una campanya, reeixida, per evitar que Huntington fos elegit membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències nord-americana, acusant-lo d'usar incorrectament les matemàtiques.

El xoc de civilitzacions
Article principal: Xoc de civilitzacions
El 1993, Huntington va encendre un important debat sobre relacions internacionals amb la publicació d'un article extremadament influent i comunament citat intitulat "El xoc de civilitzacions?" (l'original es deia en anglès "The Clash of Civilizations?") a la revista Foreign Affairs. Amb freqüència, aquest article s'ha comparat amb la visió expressada per Francis Fukuyama a "El final de la Història i l'últim home". Posteriorment, Huntington va expandir aquest treball en un llibre complet, publicat l’any 1996, intitulat "El xoc de civilitzacionsi la reconfiguració de l'ordre mundial" (l'original en anglès "The Clash of Civilizations and the Remaking of the World Order"). L’article i el llibre plantegen una teoria d'un futur món format per múltiples civilitzacions que entraran en conflicte per fer-se amb el control dels recursos naturals i econòmics de la Terra. En els seus escrits, critica tant al comportament occidental com el "no-occidental", acusant ambdós d'hipòcrites ocasionals i d'estar centrats només en ells. Huntington també adverteix que les nacions occidentals podrien perdre el seu predomini mundial si no reconeixen la naturalesa d'aquesta tensió latent.

Els crítics opinen que aquest treball és una manera encoberta de fer legítima l'agressió vers als països del Tercer Món per part d’un l'occident liderat pels Estats Units, per tal d'impedir que les regions subdesenvolupades i en via de desenvolupament assoleixin el nivell econòmic dels països rics. Tanmateix, Huntington també ha argumentat que aquest canvi en l'estructura geopolítica requereix que Occident s'enforteixi internament, abandonant l'universalisme democràtic i l'incessant intervencionisme.

És interessant comparar a Huntington, la seva teoria sobre les civilitzacions i la seva influència sobre els creadors de polítiques al Pentàgon i l'Administració dels Estats Units, amb A. J. Toynbee i la seva teoria, que es basa fortament en la religió i ha rebut crítiques similars.

Qui sóc i immigració
El llibre més recent d'Huntington, "Qui som: Els desafiaments a la identitat nacional americana" (en anglès "Who Are We: The Challenges to America's National Identity"), va ser publicat el maig del 2004. La discussió es centra en la identitat nacional americana i la possible amenaça que constitueix la immigració llatinoamericana a gran escala, que segons l'autor podria "dividir els Estats Units en dos pobles, dues cultures i dos llenguatges". De la mateixa forma com "El xoc de civilitzacions", aquest llibre ha creat controvèrsia, i alguns han acusat a Huntington de xenofòbia per afirmar que els Estats Units han estat històricament un país de cultura protestant anglosaxona.

Se l'ha acusat de presentar una actitud etnocentrista o racista vers a la immigració, argumentant que els valors mexicans (per exemple "la manca d'ambició" i "l’acceptació de la pobresa com a virtut necessària per entrar al Cel") són incompatibles amb els ideals anglo-protestants (dels quals esmenta el Cristianisme, el compromís religiós i l'ètica de treball protestant). Més encara, Huntington assevera que aquesta introducció de nous valors atenta contra el somni americà, que segons les seves paraules és el "somni creat per una societat anglo-protestant"i agregà que els mexicanoamericans poden "participar en aquest somni i aquesta societat només si somien en anglès".

Cites més famoses
• "La meva hipòtesi és que la font fonamental de conflicte en aquest nou món no serà en principi ideològica o econòmica. Les grans divisions entre la humanitat i la font de conflicte dominant seran culturals. Els estats nació continuaran sent els actors més poderosos per als assumptes exteriors, però els principals conflictes de política global esclataran entre nacions i grups pertanyents a diferents civilitzacions. El xoc de civilitzacions dominarà la política global. Les línies de falla entre les civilitzacions seran les línies de batalla del futur".
• "Occident no va conquerir al món per la superioritat de les seves idees, valors o religió, sinó per la superioritat en aplicar la violència organitzada. Els occidentals solen oblidar-se d'aquest fet, els no-occidentals mai no ho obliden".
• "Cap altre grup immigrant de la història dels Estats Units ha reclamat per a si o ha estat en disposició de formular una reivindicació històrica sobre una part del territori nord-americà. Els mexicans i els mexicanoamericans, tanmateix, sí que poden plantejar (i plantegen) tal reivindicació. Gairebé la totalitat de Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia, Nevada i Utah van formar part de Mèxic".
Principals obres
• Qui sóc? Els desafiaments a la identitat nacional nord-americana
• El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial
• Soldier and the State: The Theory and Politics of Civil-Military Relations
• The Third Wave: Democratization in the Late Twentieth Century
• American Politics: The Promise of Disharmony
• The Common Defense: Strategic Programs in National Politics
• No Easy Choice: Political Participation in Developing Countries
• Political Order in Changing Societies

RESUM DELS TEXTOS DE Samuel P Huntington

2009-01-11T09:08:00.000-08:00

-Ens parla de el que ell creu que passarà d’intre de uns anys. On deixaran de dominar els països occidentals i començaran a dominar els països asiàtics i islàmics.

-La societat humana és universal perquè és humana. En un món de multiples civilitzacions la via constructiva a l’universalisme, aceptar la diversitat i cercar atributs comuns.

APORTACIONS DE L'ANTROPOLOGIA CULTURAL

2009-01-11T08:43:00.000-08:00

L’antropologia estudia la manera de viure dels diferents cultures. L’antropòleg ha de ser objectiu, intentar oblidar-se de la seva cultura, medi, religió, costums, tradicions, llengua... té un quadern de camp amb el que elabora les seves conclusions. Consisteix en observar i participar, l’antropòleg observa la conducta en el grup humà i participa en les activitats.

-Les primeres societats: eren igualitàries basaren la supervivència en la caça. I predomina l’economia d’intercanvi. El cap és un home amb experiència.

-les societats agrícoles: noves solucions i nous recursos produïts per canvis mediambientals. Nova economia: l’acumulació i redistribució controlada. D’un comandament passa a un cap.

Els Estats naixents:Per passar de societats primitives a Estats han de donar-se unes condicions:
-una forta centralització del poder
-una estratificació social més gran
-una clara divisió de funcions
-una desigualtat en la distribució de la riquesa
-un desenvolupament urbanístic
-un notable creixement cultural.
En els llocs on sorgeix un Estat o una nova forma d’orgnatizació social.

DE QUINA MANERA PODEM VIURE AMB ALTRES CIVILITZACIONS?

2009-01-11T08:39:00.000-08:00

Les civilitzacions s’han format amb fluxos migratoris.

Jo crec que tendírem que viure primer de tot i crec que el més important amb respecte, perquè el respecte és la base més fonamental per a la convivència. La gent que ve de uns altres països tendiria que adaptar-se al medi d’aquell país o ciutat ràpidament. El Estat tendria que controlar els fluxos migratoris perquè així s’evitaria que és fessin dintre de la mateixa ciutat o país grups i no canviessin les seves costums.

COMENTARI DE TEXT

2009-01-11T08:31:00.000-08:00

idees principals:
Aquest fragment ens parla de l’individualisme possessiu i els seus principis que són que l’individu poseeix llibertat o és lliure i per tant, no depén dels altres, a no ser que ell vulgui no tenir aquesta llibertat.

títol:
principis de l'individualime possessiu

anàlisi
Anàlisi

El text ens parla del home segons l’individualisme possessiu que defensa la llibertat dels èssers humans, i el tipus de relacions dins d’una societat. Utilitza cinc proposicions concretes per definir-lo:
-La primera es refereix a la possibilitat que té l’home de ser lluire, de no dependre de les voluntats dels altres, sinó ser ell mateix. Com comenta el text quan l’home és lliure també és humà.
-La llibertat de la dependència dels altres significa que hi ha una llibertat en les relacions amb altres individus, vol dir que tothom té llibertat per escollir les seves relacions.
-Cada individu és propietari d’ell mateix, que és responsable dels seus actes i que, per tant, cap home deu res a la societat.
-Que pot alienar l’individu. Diu que una persona no pot alienar tota la seva propietat sobre la seva persona i capacitats, que no pot desentendre’s de tot el que té, però, pot alienar la seva capacitat per treballar.
-La societat humana esta formada per una sèrie de relacions mercantils. Penso que es refereix que la relació entre els individus és d’intercanvi.

DEFINICIONS

2008-12-08T03:28:00.000-08:00

Raó teòrica: s’orienta cap a la contemplació del món.
Raó practica: s’orienta cap a l’acció i cap la decissió moral.
Metafísica: allò que va més enllà de l’experiència.
Ultimitat:el seu intent d’arribar a les qüestions últimes.
Subjecte:protagonista de l'acció de coneixer.
Opinió(kant):estat de coneixement en el que el subjecte no esta segur.
Interès emancipador:deixa de banda tota mena d’injustícies.
Dogmatisme:posició d’aquells que pensen que poden arribar a la veritat
Escepticisme moderat:ens em de comportar d’acord amb el que és probable.
Criticisme:representa la posició intermèdia entre dogmatisme i l’escepticisme. És possible tenir coneixements certs.
Perspectivisme:diferents perspectives per coneixer la veritat.
Realisme:mostra la realitat tal com és.
Idealisme:no és donen a conèixer tal com son sinó com és mostren.
Noesi: la condiciona com a facultat que coneix.
Perjudici (gadamer): judicis previs que hem adquirit i que son del coneixemnt.
Autoritat:una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algun a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidencia sensible: les dades del sentit.Aquell criter que considera que es cert allò que bè dels sentits.
Adequació: dir del que és que no és o del que no és que és.
Coherència: la veritat és el tot.
Pragmatisme: interpreta tenint en consideració els enunciats per resoldre els problemes.
Consens: acord en el cual arriben diferents interlocutors en condicions d'igualtat.
Contingència: allò que és, pero pot no ser.
Realitat virtual: percepciói senscions generades per un suport tècnic.

DOC.9 PAG.45

2008-12-08T03:20:00.000-08:00

-quina relació hi ha entre la i la real de les persones?
La veritat és una propietat d’algunes de les nostres idees. Significa adequació de la realitat. El pragmatisme, d’altra banda, fa la seva pregunta usual. Admesa com a certa una idea o creença, quina diferencia concreta se’n deduirà per a la vida real l’individu.

-quan es pot dir, segons el pragmatisme, que es una idea certa?Quan es `pot posar a prova através de l’experiència, i son: idees certes les que poden assimilar, idees falses son las que no.

Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques?Si, perquè la veritat és posa a prova através de l’experiència però no cal posar-la en pràctica i s’utilitza només en un cert temps fins que ens sigui útil.

William James
(Nueva York, 1842 - Chocorua, 1910) Psicólogo y filósofo norteamericano. Hermano mayor del novelista Henry James e hijo de otro Henry, notable filósofo seguidor de Swedenborg, es el pensador norteamericano moderno más apreciado y admirado. Sus antepasados fueron inmigrantes irlandeses, enriquecidos en su nueva patria. Durante la infancia, William James, como su hermano, acompañó a la familia en sus largas peregrinaciones por Europa, frecuentó numerosas escuelas en seis países distintos y participó en las conversaciones que su fogoso y patriarcal progenitor dirigía en las tertulias de importantes personalidades.
La irregularidad de los estudios y la profusión de sus facultades innatas le hicieron difícil la elección de una carrera, que recayó finalmente sobre la ciencia. A los cursos de la Harvard Medical School, interrumpidos por una expedición a la cuenca del Amazonas en compañía del naturalista Louis Agassiz y luego reanudados, siguió una estancia de dieciocho meses en Alemania, período de lecturas, observaciones y reflexiones al cual cabe remontar la aparición de su ideología; pero, asimismo, etapa de inquietas decisiones y de un desaliento que rayó casi en la desesperación suicida.
De su padre había heredado William James no solamente la tendencia a las especulaciones no ortodoxas, sino también un profundo interés por los valores morales y espirituales, la necesidad de una fe religiosa y una acusada propensión al misticismo, que su obra científica, y más particularmente la lectura de Darwin, pusieron en grave aprieto. A lo largo de toda su vida se sintió preocupado por el problema de la conciliación de la tendencia interior a la fe con el pensamiento científico que parecía minarla; ello constituyó uno de los principales móviles de su obra.
El resultado inmediato de este clásico dilema del siglo XIX, unido en tal caso a un drama psicológico personal, fue, a su regreso a América en 1868, un período de torturadas vacilaciones, aguda melancolía y grave crisis nerviosa que le llevó al borde de la locura y dio lugar más tarde a un casi místico "juicio" cuya formulación filosófica, expresada con crudeza, es la siguiente: aun cuando la mente, según afirma Darwin, sea en verdad un producto de la evolución biológica, un instrumento elaborado para que el organismo humano pueda afrontar el medio ambiente, la voluntad del hombre permanece, a pesar de ello, "libre" bajo cualquier aspecto; la fe, siquiera privada de su contenido teológico, mantiene, sea como fuere, sus propios derechos de íntima función al mismo tiempo inextirpable e indispensable para el mantenimiento de la existencia; la vida merece, por sí misma, ser vivida.

DOCUMENT 4 PAG.40

2008-11-12T10:37:00.000-08:00

1.El text ens parla sobre uns homes que observen un paisatge. Parla del punt de vista que ho veu cadascun, perquè sigui diferent no vol dir que no sigui real sinó que cadascun el veu desde un punt de vista diferent.

2.diferents punts de vista.

3. El text ens parla sobre els punts de vista de la gent explica que segon la posició del objecte el subjecte es vist desde una manera o altre i els dos homes estan en posicions diferents veuen les coses diferents. Per tant segon el text no troben just el punt de vista de l’altre.

4. El text defensa el mètode idealista, perquè no dona a conèixer les coses tal com son, sinó com és mostren. L’existència de la consciència, la seguretat que jo estic pensant o coneixent aquest model el defensa kant i Hegel, és pot comparar amb el realisme que diu que la realitat és tal com és i que podem conèixer les coses en si mateixes, que la ment és un mirall del món. També és pot comparar amb la femenologia que és un terme entremig entre el realisme i d’idealisme que és conèixer el que són les coses en la seva presentació pura i simple a la consciència.

Podem arribar a coneixents realment a nosaltres mateixos?

2008-11-09T03:37:00.000-08:00

Jo crec que no perquè primer tindríem que provar com reaccionem mentalment físicament i emocionalment a totes les situacions possibles que ens pugui plantejar la vida, cosa que crec que és poc probable o impossible. També depèn de les nostres experiències de la nostra vida, ponem canviar i fer-nos més forts mentalment, canviar d’actituds etc..
Hi han moltes coses de nosaltres mateixos que desconeixem i no sabem, perquè no sabem com reaccionarem a molts estímuls perquè mai els hem tingut. Els éssers humans estem en constants millores de capacitat i de superació increïble per tant aquesta també és una proba bastant important de que no ens podem conèixer si ens estem superant contínuament, la gent sol canviar a mesura que passa el temps. El caràcter i la personalitat defineixen a les persones.

deures pàgina 21, doc.4

2008-11-09T03:23:00.002-08:00

-Què tenen en comú i en que es diferencien les lleis i les teories científiques?
Tant les lleis com les teories formen part del mètode hipoteticodeductiu, les lleis son enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable. Les lleis són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d’una ciència particular. Les teories són mes generals.

-Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.
TEORIA DE LA RELATIVITAT:
-transformacions de Lorentz
-simultaneïtat
-dilatació del temps i contracció de la longitud
-quantitats relatives
-etc..

definicions

2008-11-09T03:20:00.000-08:00

-Saber ordinari: sap el què però no el perquè
-saber científic: busca el perquè
-saber filosòfic: utilitza la raó a través de l’argumentació
-ciència (def. Moderna): tipus de coneixement que aplica l’experimentació i les matemàtiques.
-mètodes: manera de pensar o d’actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la seva consecució d’un fi.
-axioma: son principis fonamentals indemostrables dins del sistema.
-mètode hipoteticodeductiu parteix d’una hipòtesi i la contrasta a través de l’experiència..
-hipòtesi: suposició provisional sobre el comportament d’un determinat aspecte de l’experiència.
-llei: són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable.
-inducció completa:conjunt de casos que es poden controlar.
-mite:narració,o fantàstica per que intervenen explicar l’origen i la regularitat del cosmos.
-mètode empiricorracional: convina l’experiència en la raó en l’àmbit del coneixement.
-empirisme: és mes important l’experiència que la raó.
-idees innates idees clares, certes que provenen de la raó i no las hem après.
-mètode anticolingüistic: aclarir el llenguatge.
-joc de llenguatge: diverses formes de fer servir el llenguatge.
-Hermenèutica no normativa. No posa normes a la comprensió.
-retencions de validesa de la parla: normes que han de posseir de la comunicació segons l’hermenèutica normativa.
-ontologia: part de la filosofia que estudia l’ésser.
-estètica: tipus de saber filosòfic pràctic que tracta de l’art

document 10

2008-11-09T02:51:00.000-08:00

<1-explica idees principals:- la filosofia és l’aclariment lògic del pensament. La filosofia és una activitat. El resultat de la filosofia és l’aclariment d’allò que estàs pensant.

2-posa un títol:
Què es la filosofia

3-funció de la filosofia segons el text. Perquè Wittgenstein afirma que la filosofia es una activitat?
Perquè és té que filosofar i per filosofar s’han de fer preguntes i per fer-se preguntes tens que pensar i pensar és una activitat.

4-comenta la frase subratllada:
què la filosofia no aclara rés, només deixa més dubtes.

5-quin mètode utilitza l’autor? Compara’l amb altres textos.Mètode anticolingüistic, que tracta sobre l’aclariment del llenguatge, aquest mètode és defensat per wittgenstein, i està el primer wittgenstein, per anàlisi formal(relacions llenguatge mon) i el segon wittgenstein, anàlisis pragmàtica(ús del llenguatge).
És pot comparar amb l’hermenèutic, que el que intenta es interpretar i comprendre el sentit dels textos, aquest art és porta més enllà dels textos aquest mètode és utilitzat perquè és pot interpretar no explicar i per tant no s’explica si no és compren. L’hermenèutica no normativa no posa normes a la comprensió.

BIOGRAFIA:
Ludwig Josef Johann Wittgenstein (Viena, Àustria, 26 d'abril de 1889 Cambridge, Regne Unit, 29 d'abril de 1951), filòsof austríac súbdit de l'Imperi Austro-Hongarès, després nacionalizado súbdit britànic. En vida va publicar solament un llibre: el Tractatus logico-philosophicus, que va influir en gran mesura als positivistas lògics del Cercle de Viena, moviment del que mai es va considerar membre. Temps després, el Tractatus va ser severament criticat pel propi Wittgenstein en Els quaderns blau i marró i en les seves Investigacions filosòfiques, ambdues obres pòstumes. Va ser deixeble de Bertrand Russell en el Trinity College de Cambridge, on més tard també ell va arribar a ser professor. Va morir prop d'Elizabeth Anscombe, qui es va encarregar que rebés els auxilis de l'Església.
Interessos principals Metafísica, Epistemologia, Lògica, Filosofia del llenguatge, Filosofia de la matemàtica, Filosofia de la ment Idees notables
Inicis: l'estructura del llenguatge lògicament representa l'estructura de la realitat; Més tard: en la majoria dels casos, el significat d'una paraula és el seu ús en el llenguatge; la idea d'un llenguatge lògicament privat és incoherent.

Document 12:

2008-11-09T02:45:00.000-08:00

-Per què l’existència de l’home actual és centrífuga i penúltima? Quines son les conseqüències té per a nosaltres?
Sortim de dins cap a fora, i ens preocupen més els problemes quotidians, perquè no tenim temps per pensar, ja que portem una vida estressant i no podem arribar a reflexionar sobre els autèntics problemes de la vida.
-Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix? Enumera les preguntes que t’has fet o et fas en aquest moments de soledat.1-que vull fer amb mi mateix?
2-que hi ha desprès de la mort?
3-que em passarà?
4-que vull fer amb mi mateix?
5-que passarà amb el mon?
6-els objectes son tal com és mostren?
-Per Zubiri quin es el problema de la Filosofia contemporània?Les persones solen pensar en problemes de si mateix, degut a la vida que tenen, i no pensar en el que tenim al voltant, que es tot un gran enigma, no tenim temps a filosofar i nomes pensem físicament.

Xavier Zubiri

2008-11-09T02:26:00.000-08:00

Va néixer a Sant Sebastià el 4 de desembre de 1898. Segons compte la seva vídua, Carmen Castro, el metge que va atendre l'enllumenament va diagnosticar que gràcies a Déu no viuria, ja que de fer-lo es quedaria ximple. ALS 17 anys ingressa en el Seminari de Madrid, coneixent així a un dels professors que més li va ensenyar en el camp de la filosofia en els seus primers anys, Juan Zaragüeta. En 1919 coneix a Ortega i Gasset, el qual dirigirà la seva tesi doctoral presentada en la Universitat de Madrid en 1921 . En 1920 es llicencia en filosofia en l'Institut Superior de filosofia de la Universitat de Lovaina. Aquest mateix any aconsegueix el doctorat en Teologia a Roma. En 1921 es doctora en Filosofia per la Universitat Central de Madrid. Aquest mateix any, al setembre, s'ordena diácono, establint-se a Madrid. En la Universitat madrilenya guanya la càtedra de Filosofia en any 1926 . Entre els anys 1928-1930 gaudeix d'un permís d'estudis que li duu A Friburg, on estudia amb Husserl i Heidegger, i també a Berlín, on assisteix als cursos de Nicolai Hartmann, i coneix a Einstein, Schrödinger, Max Planck i Werner Jaeger. Coneix a Berlín a Carmen Castro, quan ella només contava amb 18 anys. Entre 1931 i 1935 exerceix en la seva càtedra de Madrid. En 1936 es casa amb Carmen a Roma, després d'un procés eclesiàstic per a arribar a l'estat laical. En Roma té oportunitat d'estudiar llengües de l'antic orient amb el sumeriólogo A. Deimel. A l'esclatar la guerra civil a Espanya, Zubiri és vigilat a Roma per l'ambaixada franquista, pel que sembla per ser basc i professor universitari, coses que ja per separat eren motiu de sospita per al règim. Donada la incomoditat i les pressions existents a Roma, es trasllada al costat de la seva dona a París, vivint en el Col·legi d'Espanya de la Ciutat Universitària. En París té ocasió de treballar amb Luis De Broglie en el camp de la física i amb Benveniste en el de la filologia. Freqüenta també al filòsof Maritain. A l'acabar la guerra civil torna A Espanya, acceptant la càtedra de filosofia en la Universitat de Barcelona, pel que sembla perquè volien allunyar-lo de Madrid, però rebutjant el deganat que li van oferir. Exerceix a Barcelona durant els anys 1940-1942, doncs en aquest últim any va sol·licitar una excedència sine die, una renúncia vetllada donades les pressions del règim. Tota la seva marxa filosòfica fins a l'any 1944 és denominada per Zubiri la seva etapa fenomenológica i es recull en el llibre Naturalesa, Història, Déu com una recopilació d'articles. A partir d'aquest moment comença el que ell denominava la seva etapa metafísica, és a dir, la seva etapa de maduresa, en la qual apareixeran els seus llibres més originals, marcant una fita el primer d'ells, Sobre l'Essència, de 1962 . En l'any 1945 comencen els cursos privats que ofereix Zubiri ja fora de l'àmbit universitari. Aquests cursos duraran fins a l'any 1976, amb una interrupció entre 1954 i 1959. A partir de 1977 Zubiri es va consagrar a preparar la seva obra escrita, que fins a aquest moment constava de molt poques obres, si exceptuem els articles. Va participar, això sí, intensament en el Seminari Zubiri, creat en 1971 . Els cursos zubirianos s'han anat publicant en forma de llibres després de la mort del filòsof, esdevinguda el 21 de setembre de 1983, sent la trilogia titulada Intel·ligència sentiente un dels més representatius per la seva originalitat i importància en l'àmbit de la Teoria del coneixement.

saber científic

2008-11-09T02:02:00.000-08:00

LA FILOSOFIA ÉS UNA CIÈNCIA?

2008-11-09T01:36:00.000-08:00

Jo considero que la filosofia no es cap ciència, però si que té una relació bastant gran i molts trets característics que coincideixen amb la filosofia. A la filosofia no s’utilitzen mètodes científics, ni formules, i tampoc obtens resposta com a la ciències. Per filosofar no fan falta revisar mètodes, si no el raonament humà. La filosofia es un acte de reflexió i poden haver moltes opinions de el que estem pensant i poden sortir moltes propostes raonables que poden ser certes o no i en canvi en la ciència només hi ha una resposta i no es pot opinar.

QUE ÉS LA FILOSOFIA?

2008-11-09T01:32:00.000-08:00

Fer filosofia és en certa manera de ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem. Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l’expressió de Sòcrates: «Només sé que no sé res». La filosofia esta definida com una disciplina que per mitjà de la lògica i el raonament cerca de donar una explicació de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa. El mètode fonamental de la filosofia és l'ús del raonament per avaluar els arguments. No obstant, l'abast i la metodologia de la filosofia no són rígids, el que representa la filosofia és un tema discutible i varia d'acord a les diferents tradicions filosòfiques. El terme filosofia prové del grec que significa "amor per la saviesa". Generalment s’afirma que la filosofia -que segons Plató i Aristòtil neix de l’admiració- apareix com la superació del pensament mític, basat en creences sense fonamentació racional, per una forma de pensament crítica i racional.