ACTIVITAT 5

UNA ALTRES MANERA DÈNTENDRE ELS SOFISTES

Un paisatge de paraules

Un nou concepte de saviesa emergeix d’una situació histèrica i cultural. Els conceptes expressats per les paraules son els següents:

A. Naturalesa

El descobriment d’una realitat que es desenvolupa des de si mateixa i per a si mateixa. La naturalesa té els seus propis ritmes i les seves pròpies lleis.

B. Llei

Les lleis són aquelles percepcions que fan els homes per organitzar la vida col•lectiva i depèn de l’opinió del mortals, de les seves conveccions. La llei constitueix quelcom de la vida humana.

C. Tècnica

La tècnica és l’art de produir o modificar quelcom real. Aquests nous objectes responien a determinades necessitats i amb ells completava la insuficiència de la naturalesa humana. Aquests objectes sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. Aquesta capacitat tècnica, era resultant de la inestabilitat davant la vida i d’una cerca creativa de seguretat.

D. Ciutat

La ciutat és una empresa col•lectiva, en què l’impuls essencial és la necessitat de convivència, d’harmonia entre els individus. La força individual i la personalitat destaca en aquesta època.
E. Llenguatge, raó, pensament

La importància de la comunicació entre els homes és el més característic d’aquest període. Els valors en què estem establerts i que descansen en les paraules són valors que cal discutir i reconstruir mitjançant el diàleg i la confrontació d’opinions. El lógos és la realitat peculiar: la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, el lógos és una realitat inaprehensible com a tal realitat. El lógos el sentim però no el veiem. Veiem homes que parlen, però el fet del llenguatge és quelcom molt més complex i abstracte.

F. Educació

Els sofistes plantegen l’educació analitzant els continguts que transmet la tradició. Volien, una nova educació que estigués d’acord amb els principis democràtics havia de partir d’una crítica dels valors tradicionals que és trobaven en les paraules. L’educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre de la individualitat.


G. veritat

Va experimentar en el S. V una revisió important. La veritat va estar unida al poder. La veritat és el manament de qualsevol autoritat. La veritat encara que estigui fundada per el poder i la substancia de les paraules, es manifesta en la forma en que l’utilitzem. La veritat quedarà ja lligada a la demostració ja que la veritat ha de ser aprovada i argumentada.

PROJECTE 1

ORTEGA Y GASSET: vida i obra

vida

Ortega y Gasset (Madrid, 1883 - 1955) Filòsof espanyol. El seu pensament, plasmat en nombrosos assajos, va exercir una gran influència en diverses generacions d'intel•lectuals.

Fill del periodista José Ortega Munilla, va fer els seus estudis secundaris en el col•legi de Miraflores del Pal (Màlaga) i els universitaris en Deusto i Madrid, en la universitat dels quals es va doctorar en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Els terrors de l'any mil (1904), subtitulada Crítica d'una llegenda. Entre 1905 i 1908 va completar els seus estudis en Leipzig, Berlín i Marburgo, on va assistir als cursos del neokantià Hermann Cohen.

Va ser catedràtic de Metafísica (el seu titular anterior havia estat Nicolás Salmerón) de la Universitat de Madrid entre 1910 i 1936. En 1916 va ser designat acadèmic de la de Ciències Morals i Polítiques. Va fundar la Revista d'Occident (1923-1936), la publicació intel•lectual més oberta al pensament europeu del nostre segle. Annexa a ella ha funcionat una editorial que, així com el seu saló de tertúlies, ha representat la més selecta modernitat intel•lectual de la seva època.

Triat diputat al proclamar-se la república, va fundar amb Marañón i Pérez de Ayala l'Agrupació al Servei de la República. A partir de 1936 va viure a França, Holanda, Argentina i Portugal. Va regressar a Espanya en 1945 i va residir (excepte viatges a l'estranger, especialment a Alemanya) a Madrid. En 1948 va fundar amb el seu deixeble, el prestigiós Julián Marías, l'Institut d'Humanitats.

Ortega va ocupar un lloc de privilegi en la història del pensament espanyol de les dècades centrals del segle XX. Mestre de diverses promocions de joves intel•lectuals, no només va ser un brillant divulgador d'idees sinó que va elaborar un discurs filosòfic de notable originalitat.

Gran part de la seva activitat es va canalitzar a través del periodisme, un món que coneixia per motius familiars i s'adequava perfectament a l'essència de les seves tesis i als seus propòsits d'animar la vida cultural del país. A més de col•laborar en una extensa nòmina de publicacions, va fundar el diari El Sol (1917), la revista Espanya (1915) i la Revista d'Occident (1923).

En els seus articles i assajos va tractar temes molt variats i sempre incardinats en l'actualitat de la seva època, tant de filosofia i política com d'art i literatura. La seva obra no constitueix una doctrina sistematitzada sinó un programa obert del que són bona mostra els vuit volums de L'espectador (1916-1935), on va abocar aguts comentaris sobre els assumptes més heterogenis.

No obstant això, com denominador comú del seu pensament pot assenyalar-se el perspectivisme, segons el qual les diferents concepcions del món depenen del punt de vista i les circumstàncies dels individus, i la raó vital, intent de superació de la raó pura i la raó pràctica d'idealistes i racionalistes. Per a Ortega, la veritat sorgeix de la juxtaposició de visions parcials, en la qual és fonamental el constant diàleg entre l'home i la vida que es manifesta a la seva al voltant, especialment en l'univers de les arts.

Obres

El nucli de l'ideari orteguenià és troba en obres com Espanya invertebrada (1921), El tema del nostre temps (1923), La rebel•lió de les masses (1930), Idees i creences (1940), Història com sistema (1940) i Què és filosofia? (1958).

Les qüestions d'estètica i crítica literària van ser objecte de les seves reflexions en Meditacions del Quixot (1914), Idees sobre la novel•la (1925), La deshumanització de l'art (1925), Goethe des de dintre (1932), Papers sobre Velázquez i Goya (1950) i Idea del teatre (1958). Permanentment proper a la realitat immediata, va abordar els assumptes polítics en Vella i nova política (1914), La decadència nacional (1930), Missió de la universitat (1930) o Rectificació de la República (1931).

El seu estil, més prop de la prosa literària que del discurs filosòfic, posseïx una brillantor expositiva en la qual resideix una de les claus de l'èxit i difusió dels seus llibres.

més informació:

http://www.ortegaygasset.edu/
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ortega_y_Gasset
http://www.filosofia.org/ave/001/a185.htm
http://www.webdianoia.com/contemporanea/ortega/ortega_bio.htm

activitat 4

PODEM ARRIBAR A CONÈIXER LA VERITAT ABSOLUTA?

Entenem, que la veritat absoluta és una realitat inflexible, fets que son fixos o intangibles. Podem arribar a pensar o bé que no existeix una realitat verdadera i només existeix un conjunt de percepcions o d’altra banda podem arribar a reflexionar que si que existeix una veritat absoluta.

Els que pensen que no existeix una veritat absoluta, defensen que tot és relatiu i per tant aquesta veritat absoluta no existeix.

L’altra grup si que pensa que existeixen realitats absolutes, poden ser tant realitats insignificants com realitats importants, i segons aquesta realitat poden seguir un criteris per identificar si allò està bé o malament, en canvi, si no hagués una realitat absoluta tot seria un caos. També pensen que totes les veritats son infinites, ja que dos més dos son 4 i sempre serà així, per tant serà eterna.

Des de el meu punt de vista, si que existeixen les veritats absolutes, perquè si no rés tindria lògica i tot seria totalment il•lògic, també penso, que els que defensen que no hi ha realitats absolutes, s’estan contradient perquè estan afirmant que no hi ha rés absolut per tant és una contradicció.

ACTIVITAT 3

TEXTOS DE PARMÈNIDES

1- Doncs t'explicare( tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya; l'altre, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar.

2- Perquè és el mateix pensar i ésser
3- Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant,presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món , ni reunint-lo.

4- És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.

5- Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això que és que t'ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d'aquesta primera via de recerca i després d'aquell altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals;(...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i el no mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.


1. Parmènides tracta en aquest sobre las dos vies de recerca, la primera la que ell anomena la del que és i no-ésser, és a dir , la ruta de la veritat també reflectida al text i la segona és la que podríem dir que és la de la opinió.
També parla del ésser en les seves característiques.

2.Via de la veritat i via de l’opinió

3.Parmènides en aquest fragment del seu poema, fa referència a dues vies com a coneixement essencial, les quals són la via de la veritat i surt al text reflectida com "l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya" i fa referència a l'ésser i els seus coneixements i en la segona via citada com:"que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar" re introdueix les aparences.
Parmènides defensa que el que és, és l'ésser i que aquest ésser es racional i que les aparences ens donen imatges plurals i mutables i que no pateixen cap mena de canvis per a ell.

4.Heràclt defensa una postura molt relacionada amb el logos, ja que creu que tot canvia i no hi ha res etern. També creu molt en una llei universal del logos( l'entenem com a raó, proporció....) que regula tot el moviment de la realitat conduint-lo cap a la harmonia y unificant així els elements oposats, i tot ho redueix al foc i a la llei de contraris.

ACTIVITAT 2

COMENTARI: TEXTOS D’HERÀCLIT

1.Aquest fragments, escrits per Heràclit, tracten sobre la seva llei de canvi i sobre el logos (la raó), on explica que el món és un lloc de canvis continus i que regeix una raó universal, que ha de conèixer l’ésser humà.

2. La llei del canvi

3. Heràclit, en els diferents textos explica la seva llei del canvi, on diu que hi ha una sola realitat i que aquesta canvia contínuament, com per exemple en el frag. 12 D-K, que queda molt bé reflexat ja que aquest riu està en continu moviment i varia en cada instant. També queda reflexada la seva idea de que el foc és el principi de totes les coses (Arkhé) com per exemple en el frag 76 D-K. Per últim la seva idea de que era el logos, ja que ell diu que l’ésser humà té logos i ha de coneixer la raó universal per viure en plena harmonia, com per exemple en el frag. 50 D-K.

4. Heràclit creia que l’origen de totes les coses les trobem al foc com arkhé, al lógos com a raó universal i a una lluita de contraris que donen lloc a l’harmonia, sempre sotmesa al canvi, mentres que Tales de Milet creia que l’arkhé era l’aigua, font de vida i d’aquí l’origen de tot, Anaxímenes creia que era l’aire concedit al néixer per poder sobreviure i Anaximandre defensava l’apeiron com al no res d’on a partir d’aquí el cosmos tornava a ser no res, és a dir el principi tornaria a ser el final.