kant II

kant

activitat 27

1. El fragment seguent de Kant tracta sobre la sobre el coneixement, on explica que aquest no sempre és format per l'experiència, a vegades pot venir donat d'impresions captades i sensibles, per tant podrà ser que el coneixement sigui un coneixement a priori.

2. Coneixement a priori

3. Aquest fragment pertany a la Crítica de la Raó Pura i es pot dividir en tres vessants:
-cant defensa que el coneixemnt vingui donat a través de l'experiència, ja que els sentits capten la realitat.
- però per altre banda, trobem que no tot el coneixemnt bé donat per els sentits ja que també participa d'aquest l'enteniment que és l'encarregat de crear els conceptes a partir de l'experiència.

- Finalmet Kant parla sobre els coneixements a posteriori, aquells que tenen un coneixement independent de l'experiència, on mostra un cert racionalisme.

En aquest fragment kant ens mostra la seva teoria.

4. Aquest fragment ens mostra com es contrari a les idees de Descartes, ja que aquest no es fia dels sentits i dubta d'aquests per arribar a la certesa. També és pot comparar amb Hume, ja que aquest diu que el coneixement bé donat a través de l'experiència, malgrat això no pensa que els sentits i participin.

activitat 26

Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel•lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.

1. En aquest fragment de Hume explica com les accions dels éssers humans no és guien per la raó, i si per els sentiments, el desig i les afeccions que són els encarregats de moure i guiar als éssers humans a prendre unes accions determinades.

2. El sentiment i les accions humanes.

3. En aquest fragment de Hume parla sobre la moral, en concret sobre les accions humanes, aquestes no poden ser aclarides a través de la raó i si a través dels sentiments. Desprès el filòsof escriu un exemple d’una persona i es pregunta el per que fa esport, això porta a un raonament totalment absurd, per això afirma que la raó en la moral humana no intervé i si ho fan els sentiments i la conveniència. Aquestes accions no porten a un egoisme sinó a la compassió o la solidaritat, aj que els humans tenim la capacitat de simpatia

4. Aquesta teoria es contraposarà al que dirà Kant, ja que Kant explica que no s'ha de perseguir cap fi, tot s'ha de fer per deure.

PROJECTE 6

Hola em dic Raúl Martínez i os faré una valoració personal sobre Ortega y Gasset, per finalitzar el meu projecte sobre aquest autor.
En primer lloc, penso que Ortega y Gasset va tenir que lluitar molt durant la seva vida per arribar a la fama, degut els anys que li va tocar viure, JA QUE no van ser fàcils. Malgrat això, crec que és un filòsof molt important i que a Espanya no rep el suficient reconeixement que és mereix.
Al realitzar el treball un dels aspectes que més m'ha cridat l'atenció ha sigut el concepte de moral. El resum d'aquest concepte vol explicar que arribis a ser el que tu realment ets. Jo penso que tot això està molt bé, però que el món està sotmès a una societat que només mostra aparença i que ningú és el que realment és, som com un gran carnaval on tots anem disfreçats durant tot l'any.
Un altre dels aspectes amb el que estic d'acord és amb el tema de la circumstància on Ortega y Gasset afirma " Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella, no me salvo yo". Jo penso que aquesta tesis podria ser una altre crítica a la societat en la que vivim, on només ens preocupem per la nostra circumstancia, i no per el món i per la resta de la societat. On si no salvem i ens preocupem per el món acabarà destruint-se i nosaltres amb ell.
Pel que fa el concepte de perspectiva i el perspectivisme estic d'acord amb Ortega y Gasset. Ell diu que cada persona veu la realitat des de el seu propi punt de vista i per tant cascú té la seva perspectiva diferent als demés. Un exemple per aquest concepte podria ser la pena de mort.
També cal dir que la tesis de Ortega y Gasset supera al idealisme y a la filosofia de Descartes.
Per altre banda, en les categories de la vida, estic d'acord amb que la persona hauria de pensar en un jo ideal i plantejar diferents metes fins arribar a aquest jo, per poder així tenir un projecte personal amb el que tota la societat tindria unes metes molt altes. Crec que d'aquesta manera tots seriem molt més feliços i portaríem una vida molt més plena.
Continuant amb les categories de la vida, però amb un altre aspecte que vull destacar per que estic completament d'acord amb Ortega y Gasset és amb el tema de conviure. Jo penso que conviure és indispensable per a la vida humana, ja que el que ens fa ser realment nosaltres són els demés, i sense una societat conjunta no hi hauria procés, per això penso que la convivència és un factor molt important i imprescindible per a la societat.
Aquesta a sigut la meva valoració personal sobre aquest autor i amb la qual finalitzo el meu projecte sobre Ortega y Gasset, espero que os hagi agradat. Moltes gracies per la vostra atenció. Raúl Martínez.

PROJECTE 5

José ortega y gasset (1883 1955)

View more presentations from raulekmartinezgutierrez.

ACTIVITAT 25

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.

1. En aquest text Hume parla sobre la probabilitat i la creença, ja que no hi ha certesa en les accions i successos futurs perquè no podem saber el que succeirà. També explica que nosaltres no estem guiats per la raó, sinó pels costums.

2. La crença domina els nostres actes.

3. Aquest fragment de Hume pertany a l'Abstract, i tracta sobre tot allò que succeeix d'una manera determinada tant en el present com en el futur. No és pot demostrar. En el text també ens parla que no es pot demostrar allò que és falç. Podem distingir en la ment entre impresions i percepcions, això explica que quan la ment memoritza quelcom es creii una idea i que aquesta idea sigui una copia de la cosa en si.

4. Aquest fragment de del filòsof Hume es pot comprarar amb Plató pel que fa les idees ja que el filòsof idealista creu que les idees són allò immutable que no canvia i perfecte, mentre que per a Hume només és una copia de la realitat. Pel que fa al coneixemnt amb aquesta teoria també trenca amb la teoria cartesiana.

PROJECTE 4

La filosofia d'Ortega y Gasset es por dividir en tres parts:

-El perspectivisme, també anomenada doctrina del punt de vista, on explica que tot és subjectiu. Per al filòsof, la perspectiva és la forma que adopta la realitat per a l'individu i cada subjecte té la seva pròpia forma d'accedir a la realitat. La realitat absoluta serà la suma de totes les perspectives individuals. Aquesta veritat absoluta es trobarà en Déu.

-La Raó Vital, es la raó que planteja Ortega, en substitució de la raó pura cartesiana de la tradició filosòfica. Aquesta raó integra totes les exigències de la vida. La raó vital és el principi del raciovitalisme.

-"El jo i la meva circumstància", amb aquesta frase, Ortega explica l'entorn de l'home, tot el que l'envolta, no només l'immediat, sinó també allò remot; no només el físic sinó també l'espiritual. L'home és el problema de la vida. L'home es troba submergit en una circumstancia, que és la naturalesa, en la qual la presenta amb distintes concepcions del seu estat físic i mental, per això deixa com a missió de l'home satisfer-les. En el compliment d'aquesta tasca l'home crea la tècnica, la tècnica entesa com " la reforma que l'home imposa a la naturalesa en vista de la satisfacció de les seves necessitats". Ortega y Gasset definia l'home com: " ésser compost de realitats circumstancials creades per l'opacitat en la forma de pensar i en el sedentarisme com font inspiradora de les cultures neopensants incapaces d'oblidar la tirania que usurpa el conjunt de la saviesa"

ACTIVITAT 24

És evident que tots els raonaments sobre qüestions de fet es basen en la relació de causa i efecte, i que no podem mai inferir l’existència d’un objecte a partir d’un altre, llevat que estiguin connectats entre ells mediatament o immediatament. Així, doncs, per entendre aquests raonaments hem d’estar perfectament familiaritzats amb la idea de causa; per això hem de cercar al nostre entorn per trobar alguna cosa que sigui causa d’una altra cosa.

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.


1. En aquest fragment de Hume explica la relació de causa i efecte, on ens explica el principi de causalitat amb un exemple d'unes boles de billar i trobem tres circumstàncies: el temps i el lloc, una conjunció constant entre causa i efecte i la prioritat en el temps.

2. Relació entre causa i efecte

3. Aquest fragment està escrit per David i pertany al tractat de la naturalesa humana. Explica que tots els raonaments es basen en una relació entre causa i efecte i que mai pot treure l'existència d'un objecte a partir d'un altre a no ser que estiguin conectats. El filòsof explica amb un exemple d'unes boles de billar com entren en contacte ambdues boles sense cap procés entremig. Per això trobem tres tipus de circumstàncies: el temps i el lloc, la prioritat en el temps i per últim una conjunció constant entre causa i efecte. Finalment proba l'experiment d'altres boles de billar amb unes altres en circumstàncies iguals o molt semblants i no troba res més que el moviment de la primera bola, el contacte i el moviment de la bola que prèviament a sigut contactada.

4. Aquest text es pot comparar amb qualsevol altre filòsof que hagi tracta el tema del moviment, com per exemple Aristòtil, aquest pretenia explicar la seva teoria sobre el moviment apartir de la potència i del acte, i com aquestes dues estaven relacionades entre elles..

ACTIVITAT 23

TEXT DE DESCARTES: pàgina 167

1.
Aquest fragment de Descartes, parla sobre el dubte de conèixer, no només a les coses sensibles sinó també altres com per exemple Déu.
Tot i poder-les conèixer amb la imaginació, que és un mètode pensat per conèixer les coses sensibles, pot generar una sèrie de dubtes. En realitat, només podem conèixer les coses que no generen cap dubte, ja que això voldra dir que són verdaderes.

2.
-Intel•ligible: quelcom intangible i imaginable alhora.
-Imaginació: és un mètode que serveix per a pensar en les coses materials.

3.
L'objectiu de Descartes és criticar radicalment les opinions admeses com a verdaderes, és a dir trobar quelcom indubtable. S'aconsegueix mitajançant un procediment on es posa en dubtetotes les coses per trobar allò cert i evident, així, mitjançant aquest mètode del dubte podrem assolir la certesa. Aquest mètode és anomenat dubte metòdic i consta de diferents parts on finalment podrem assolir quelcom vedader.
El primer motiu del dubte és els sentits, ja que hem de dubtar d'aquests perquè a vegades enganyen i cal pensar que estan enganyant sempre. El coneixement sensible és un coneixement de coses probables i no certes per això cal evitar-lo.
El segon motiu és la impossibilitat de distinguir entre somni i vigilia. Podria ser que el món de la vigilia fos un somni, per això Descartes dubta de les qualitats primaries, que són aquelles que es perceben amb més d'un sentit.
El tercer motiu de dubte són les matemàtiques, ja que podria existir un Déu enganyador o bé un geni maligne.
Descartes, finalment, es dona compte del fet que si dubta pensa i si pensa és, per tant existeix el jo. Aquesta serà la primera afirmació sobre la qual és pot edificar la seva filosofia.

4.
L'ànima per a Descartes és una substància, que no necessita més que de si mateix per existir, prové de Déu i és una substància pensant. L'altre substància seria la dels cossos, que és una substància extensa. Aquestes són dos substàncies independents entre si perquè tenim idees calres i distintes de ambdues.
Aquesta teoria és un model de la teoria de Sant Agustí, ja que ell va ser el primer en afirmar "si, m'erro, sóc". O tambè en part de Plató, ja que ell va ser el primer filòsof amb certa influència que va dividir en l'ésser humà en dos parts: L'ànima i el cos. A més comparteix la idea amb Plató i els Pitagòrics de l'immortalitat de l'ànima.

5
Utilitzant aquest mètode i segons la seva teoria trobo que si és més fàcil conèixer l'ànima que el cos, ja que no podem percebre res provinent dels sentits perqué generen dubte i el dubte no ens fa arribar a la certesa. Des de el meu punt de vista, crec que és més fàcil arribar a conèixer el cos a través dels sentits, ja que el meu punt de vista no és empirista. Per a mi les coses sensibles i que percebem a través dels sentits són més demostrables que aquelles que no em donen proves de la seva existència.

ACTIVITAT 22

DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DEL COSSOS

1) Aquest text ens parla sobre dels cossos materials i la comprovació de la seva existència, que és gràcies a la geometria i no gràcies a Déu, per poder així demostrar la seva existència i i evidenciar-la.

2)Els cossos i la seva existència

3)Aquest text de Descartes on ens vol mostrar com trobar l’existència dels cossos a traves de la geometria i no a traves de Déu, ja que si no generen un dubte perquè ens pot està enganyant. Però si pot demostrar l’existència dels cossos gràcies all jo, és a dir si el jo existeix, els cossos també han d’existir.

4)Aquest text de Descartes és pot comprar per una part amb Plató, ja que busca idees, idees que és troben en el món intel•ligible, Descartes no pensa que estiguin en un món intel•ligible, per altra banda és pot comparar amb Aristòtil ja que busca les idees en aquest món perquè no pensa que existeixi el món intel•ligible de Plató igual que Descartes.

ACTIVITAT 21

El dubte metòdic i el cogito

1) Aquest text tracta sobre el jo i la seva existència, on primer Descartes creu que les coses són evidències i poc a poc veu com tot s’ha de posar en dubte per arribar a assolir l’evidència, on veu que la primera cosa que és posada en dubte i és una evidència, és el jo.

2) L’existència del jo

3) Aquest text de Descartes, és centra en parlar de les evidències i el dubte. Descartes troba que hem de seguir les opinions i els costums de les persones, però més tard reflexiona i veu que tot això, s’ha de posar en dubte per trobar finalment l’evidència, on més tard, planteja una sèrie de passos del dubte metòdic per assolir la veritable evidència, eliminant així els sentits, ja només ens mostren aparences o també és pot arribar a pensar que no estem en un estat de vigilia, sinó de somni o dubtar de les matemàtiques. Aquest dubte, fa pensar i el pensar implica ser, per això si jo penso, jo soc.

4) Aquesta teoria es pot comparar amb Sant Agustí, ja que ell és el primer en afirmar que si jo, m’erro, jo sóc, tot i ser el primer no li donen importància perquè no era el tema principal de la seva filosofia, el tema principal era Déu. Per altre banda també és pot comparar amb Plató, ja que ell pensa que en el món visible tot són aparences i les idees només es troben al món intel•ligible.

ACTIVITAT 20

EL JO EXISTEIX?

Sant Anselm és el primer que afirmar “si merro, sóc”, vol dir que si penses el jo existeix, però el primer en centrar-se i profunditzar en aquest tema va ser Descartes, quan va començar a dubtar de totes les coses, fins adonar-se que si ell pensava el jo existia i per tant va trobar una evidència sobre la qual poder edificar la seva filosofia.
Per a mi, l’existència del jo des de el punt de vista de Descartes és possible i té molta lògica, per això crec en l’existència del jo segons Descartes perquè és molt coherent que si penses existeixes. L’únic inconvenient que trobo en aquesta teoria és qui garanteix que el estar pensat fa que el jo existeixi i sigui una veritat universal, igual que l’ordinador en el que estic escrivint ara mateix no té per que existir i és pot posar en dubte, segons Descartes, el pensament també és pot posar en dubte igual que l’ordinador o qualsevol altre cosa.

PROJECTE

´

ACTIVITAT 19

1. Les regles del mètode: Discurs del mètode, 2a. part.

"I com que la multitud de les lleis proporciona amb freqüència excuses als vicis, de manera que un estat està molt més ben regit quan en té ben poques, però molt estrictament observades; així, en lloc del gran nombre de preceptes de què es compon la lògica, vaig creure que en tindria prou amb les quatre següents, sempre que prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada.

El primer era de no acceptar mai com a veritable cap cosa que no conegués amb evidència que ho és; és a dir: d'evitar curosament la precipitació i la prevenció, i de no comprendre en els meus judicis res més que allò que es presentés tan clarament i distintament al meu esperit que no hi hagués cap ocasió de posar-ho en dubte.

El segon, de dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com requerís la seva millor solució.

La tercera, de conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir a poc a poc, com per graus, fins al coneixement dels més compostos, i suposant àdhuc un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.

I el darrer, de fer pertot enumeracions tan completes, i revistes tan generals, que adquirís la seguretat de no ometre res."

1) El mètode pretén guiar correctament la raó i consisteix en un conjunt de regles: fàcils i poques, ja que, a traves d’aquestes regles no ens confondrem i podrem arribar al coneixement verdader,serà un coneixement que no admet cap dubte i que s’arribarà a ell a traves de la intuïció i la deducció.

2) mètode cartesià

3) A partir del model de la lògica, la geometria i l’àlgebra es formularan les quatre regles: la primera és la evidència, no hem d’acceptar res com a verdader que no creguem amb evidència que ho és. Evidència és igual a absència del dubte. La segona és l’anàlisi, és l’edició en parts, és el procés que la gent segueix per tenir les idees clares i distintes. En tercer lloc, trobem la síntesi, que seria el conduir els pensaments de més simples a més complexos. En l’últim lloc està situat la revisió i l’enumeració, que seria la comprovació de l’anàlisi i la síntesi.

4) Aquest text és podria compara amb Sòcrates i els seus conceptes universals, que eren immutables, on parteix d’una definició de ciència i coneixement d’allò universal perquè el coneixement particular s’anomena opinió. Mentre que Descartes a traves de la inducció i la deducció vol arribar també a un coneixement verdader.

PROJECTE 3

INFLUÈNCIES:

Va exercir una notable influència en investigadors, teòlegs i escriptors com Antonio Machado, Luis Casar, Ignacio Ellacuría, Manuel García Morente, Pedro Caba Landa, Joaquín Xirau, Xavier Zubiri, José Gaos, Luis Recaséns Siches, Manuel Granell, Francisco Ayala, María Zambrano, Manuel Mindán Manero, Pedro Laín Entralgo, José Luis López-Aranguren, Miguel Reale, Julián Marías, Francisco Soler Grima (1924–1982), Antonio Rodríguez Huéscar, Juan David García Bacca, Jorge Millas Jiménez, Martín Cerda, Hernán Larraín Acuña, Arturo Gaete, mort en 2007, Arturo García Astrada, Adela Cortina, Félix Schwartzmann, José Ferrater Mora,Samuel Ramos, Octavio Paz, Mario Vargas Llosa, Antonio Skármeta, Luis Sánchez Latorre, mort en 2007, Albert Camus, Paulino Garagorri, (1916–2007), José Antonio Primo de Rivera, i en les corrents de la nova metafilosofia, anomenada “Metafísica de l’estar”, que tracta sobre el perspectivisme. A més, quan estava a la presó, un teòleg alemany ,Dietrich Bonhoeffer, va manar les versions en alemany dels llibres d’Ortega y Gasset; específicament, Historia como sistema, Del Imperio Romano i En torno a Galileo.

Ortega y Gasset, també va exercir una forta influència sobre els escriptors de la “Generación del 27”, un grup de poetes molt influents en els anys 20. Entre les obres que més influeixen en aquests escriptors destaca: España invertebrada (1921) y La deshumanización del arte (1925). El seu estil elegant i pulcre al escriure serà una de les característiques que utilitzaran aquests escriptors al escriure les seves obres. La Revista de Occidente, fundada per Ortega y Gasset, serà llegida per els escriptors de la “Generación del 27” per contenir articles intel•lectuals i per la seva originalitat.

ACTIVITAT 18

Redacció: Sant Anselm o Sant Tomàs?

Per a mi, cap d’aquestes teories és massa coherent perquè no crec en un Déu bo i perfecte, però si haig d’escollir una teoria d’aquestes agafaria Sant Tomàs, ja que com a mínim pel que he estudiat és més completa i complexa. Mentre`s que l’argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury és molt criticable, basat en que existir és més perfecte que no existir i per tant Déu existeix, ja que Déu és un concepte i no una realitat.

Sant Tomàs té una teoria molt més complexa per a mi i molt més coherent, fruit del plagi que ha rebut Aristòtil per aquest autor, que ha fet tant en la primera via, basada en el moviment, la segona via, es dedueix de la naturalesa la causa eficient i la cinquena via, presa de l’ordre del món, on fins i tot, arguments com els del moviment són totalment idèntics i jo sempre he cregut que Aristòtil amb la seva teoria realista s’assembla als meus pensaments. Mentre que la quarta via, presa dels graus de perfecció que s’observa en els éssers, és una copia de la teoria platònica. Per aquest motiu em quedo amb la teoria més que de Sant Tomàs la d’ Aristòtil.

ACTIVITAT 17

El temps va ser creat en el món

1- Aquest text ens parla sobre l'existència abans de Déu, si és que podia existir altre cosa abans d'ell. En el text ens aclara que abans d'aquest no existia res perquè Déu és un ser immutable, omnipotent i és l'autor del temps i per això l'home viu i mor, mentre que Déu és aliè al temps i ell sempre roman.

2- Déu és aliè al temps

3- Aquest text pertany a les Confessions de Sant Agustí, què és centra en la creació de Déu del món i del temps a la mateixa vegada. Primer, contesta la pregunta sobre la relació de la creació i el temps del món es pregunten moltíssimes persones. Ell afirma que Déu va crear el món i el temps a la vegada, i que hi ha una diferència entre els dos. Déu és omnipotent, creador i és l´ésser més diví, en canvi, l’home viu en la creació de Déu i depèn del temps. Per això, el temps és l'amo de la nostra durada de la vida, mentre que Déu roman durant tota l'eternitat perquè és aliè al temps.

4- En aquest text es basa en que Déu és l’ésser sense més, immutable i etern. Aquest Déu té una relació força important amb el Demiürg de Plató, però el Demiürg no és tant perfecte. Plató va ser qui va dir primer que hi ha dos mons: el sensible i el intel•ligible i Sant Agustí també separa entre dos móns, un on està Déu, que és aliè al temps, ja que Déu roman per sempre i altre no estan els éssers vius.

ACTIVITAT 16

CARTA A MENECEU

1) En la Carta a Meneceu és la recerca de la felicitat on explica que l'únic camí que ens condueix a aquest, és la filosofia. Aquests exercici està a les mans de tots i hem de sentir-nos satisfets per poder filosofar. Epicur ens parla del destí però no tot està escrit. Hi ha diferents tipus de desitjos. Hi han els que ens condueixen a la felicitat i els que no. Pel que fa als que condueixen a la felicitat és necessari el seny per tal de poder distingir entre aquells que ens produiran plaer i els que ens produiran dolor.

2) La felicitat i el seu camí

3) Aquesta és una carta d'Epicur dirigida a Meneceu, on exposa la teoria del plaer i el dolor. Aquests es redueixen a sensació i la mort és la privació de la sensació.

El plaer és per tant el fi dels fins ja que ens conduirà a la felicitat. Tots els éssers humans tenen seny i tenen la capacitat d'escollir quins plaers són els més adients per a ell i els que el faran sentir millor. El fet de viure feliçment s’aconsegueix vivint segons la virtut.

4) El principi del plaer i el dolor és un principi primordial per viure, és el cos el que ha de mesurar quelcom. Epicur en la seva teoria concep d'aquesta manera la felicitat a diferència d'Aristòtil que creu que la felicitat és un fi que no és mitjà en un altre fi i sinó que és un fi màxim. Plató creia que la felicitat s'orientava al món intel.ligible i es podia arribar a aquesta a través de la virtut.

ACTIVITAT 15

Aquest text d’Aristòtil, ens parla sobre el canvi i que per fer aquest canvi necessita els contraris que s’identifiquen amb el lletrat i no-lletrat, ja que el subjecte és l’únic que no canvia i roman igual.

El canvi

Aquest text d’Aristòtil, text número 12, pertany a els textos de la física on el tema tractat és elmoviment i es pregunta sobre el principi de moviment. Aquest principi de moviment és el canvi, on tot canvia i res és immutable exepte la substància, que en aquest cas és un home. L’únic que canvia es l’accident i no la substància perquè persegueix un fi.

El text següent es pot comparar amb Heràclid, ja que pnsa que tot canvia i res roman exepte aquesta teoria. La realitat és un procés que através d’una lluita de contraris pot formar la natura. És totalment el contrari del que exposa Parmènides en la seva teoria on la ralitat és l’ésser i l’ésser no canvia, ja que és immutable.

ACTIVITAT 14

L'ou o la gallina?

Aquesta qüestió no puc contestar-la amb certesa ja que no en tinc coneixement absolut sobre l’assumpte ni sobre les teories que s’hagin formulat a partir d’aquesta pregunta.

De totes maneres, jo crec que, primer és va formar l’ou, perquè de l’ou surt la gallina, però no podria haver cap gallina que sorgís del no rés, és a dir, que el primer pas per aconseguir una gallina és l’ou, ja que la gallina no pot néixer sinó és d’un ou, la gallina no és pot transformar en gallina durant la seva vida perquè això no té sentit, per tant, la gallina va sorgir de uns canvis genètics que és van produir al llarg de l’historia i per això crec que la primera gallina abans de néixer tenia que ser un embrió.

ACTIVITAT 13

Aristòtil o Plató?

Tant Aristòtil com Plató han sigut dos filosofs molt importants en la història de la filosofia. Això és nota en les seves teories, ja que han sigut molt influenciades, a més tot i fer moltíssims segles de l’existència dels dos, em semblen teories molt coherents per el nostre temps.

Des de el meu punt de vista crec que Aristòtil és més realista i per això em decanto més per ell. Ja que la Plató parla del Demiurg i un altre món, el món de les idees i a mi no em convens massa aquesta idea, tot i això penso que la teoria de Plató es també molt complexa i tot està relacionat això la coverteix en una teoria coherent. La teoria de Aristòtil molt més realista, que presenta només un món. En aquest món tot canvia exepte les subtànces, que és l’única cosa que roman i és immutable.

Per aquests motius hem decanto més per la teoria d’Aristotil, malgrat això també penso que la teoria de Plató pot ser igual de defensable que aquesta.

ACTIVITAT 12

1) Aquest text és un argument sobre una lluita de contraris, explica que de quelcom neix el seu contrari i que després es produeixen uns processos de generació entre l’un i l’altre. També explica que les animes van a parar a l’Hades, d’allà tornen a altres cossos.

2) Els contraris

3) En aquest fragment del Fedó, escrit per Plató explica que les ànimes quan són alliberades es dirigeixen a l’Hades i més tard, tornen a altres cossos per donarlis vida. Desprès parla de l’argument de Sòcrates sobre els contraris on totes les cosses tenen un i d’aquí surgeixn els altres i per finalitzar troba una relació entre el que diu Sòcrates i Cebes, això fa afirmar la necessitat i l’existència de contraris.

4) Es pot correspondre amb Heràclid, ja que ells diu que la realitat anvia continuament i està sotmesa a canvi. Tambè parla sobre la lluita dels contraris. També pot correspondre amb els pitagorics i la seva idea sobre que era l’ànima i soposa clarament a Parmènides i la seva idea de la que la realitat era un ésser i aquest ésser era inmutable.