PROJECTE 2

CONTEXT HISTÒRIC: José Ortega y Gasset va viue entre el 1883-1995. I aquests són els fets històrics que succeeixen en Espanya i Europa.

1

View more presentations from Amanda2112.

ACTIVITAT 11

1.Aquest fragment de Plató parla sobre l’ànima i el cos, la seva relació entre si i les seves diferencies.

2.L’ànima i el cos

3.En aquest paràgraf del Fedó, plató mitjançant Sòcrates ens parla sobre la relació entre el cós i l’ànima i la seva complexitat. On el filòsof el que vol assolir és la veritat absoluta, la veritat que no és troba en el món de les aparences, sinó en el món intel•ligible i que aquesta veritat arriba només amb la mort de la persona i no és pot accedir en ella fins que l’ànima es separa del cos i se’n va al món intel•ligible. Per això el filòsof no ha de tenir por a la mort perquè és l’única manera de conèixer la veritat absoluta i assolir els seus objectius.

4. Aquest text és pot comparar amb els pitagòrics, ja que ells també pensaven que l’ànima és inmortal i transmigra de cos a cos o amb Sócrates, que pensava que existien veritats universals i immutables com és cas de Plató i el seu món de les idees.

ACTIVITAT 10

ACTIVITAT 9

1.Aquest fragment del Menó, explica principalment que l’ànima transmigra periòdicament d’un cos a un altre i que per tant, ha estat en contacte anteriorment amb el món intel·ligible i a aprés un coneixement que no s'oblida del tot el coneixement assolit, gracies a el record.

2. el record

3.Aquest text de Plató parla sobre l’ànima, la seva immortalitat la seva transmigracions d’uns cossos a uns altres de manera periòdica. D’aquesta cadena de reencarnacions l’anima arriba a ser pura quan l’anima aconsegueix sortir del cos, ja que és quan assoleix un coneixement absolut i s’allunya de les coses per aproximar-se a les idees i aquest coneixement no està a l’abast de les persones humanes sinó de l’ànima. És possible que quan l’ànima es reencarni en un altre cos, aconsegueixi recordar algun d’aquests coneixements assolits en un passat quan l’anima era pura i no estava arrelada en un cos.

4.Aquest fragment de Plató es basa en la seva teoria sobre els mitjans per accedir al coneixement de les idees, aquesta és centra en la teoria del coneixement i concretament en la tècnica del record del coneixement. És semblant al mètode socràtic basat en donar llum a la veritat interior dels homes la qual està al seu interior i aquesta és universal, com el coneixement és en l’home i només cal recordar-lo. Aquesta teoria seria contraria al relativisme dels sofistes on el coneixement és canviant i relatiu segons la persona.

video, el mite de la caverna

ACTIVITAT 8

EL MITE DE LA CAVERNA: aplicat en el món actual.

Podem trobar moltíssim exemples del mite de la caverna aplicat en el món d’avui en dia, ja que com diu Plató, la majoria de persones que hi han en aquest món és troba en un món ple d’aparences, on separa el món sensible d’un món intel•ligible, on és troba el be. Exemples molts clars és poden veure en la televisió amb molta freqüència, com per exemple qualsevol concurs o programes, un altre exemple força clar seria el món dels videojocs, on et pots transformar només pressionant quatre botons en el teu ídol i viure un munt d’aventures fantasioses on és pot observar que tot és aparença i és un món irreal sense cap tipus de credibilitat. Un altre exemple molt clar seria la publicitat, on tot està manipulat i res és el que sembla.

Per tant, si ens fixen estem en un món on hi ha moltes aparences i que pensem que són reals.

ACTIVITAT 7

EL MITE DE LA CAVERNA

Resum del mite de la caverna:

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il•lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral de explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.


SIGNIFICAT

En el text del mite de la caverna podem observar que Plató, explica que hi han dues realitats, la realitat visible, que és la que és pot percebre i està basada en opinions i una realitat invisible, que no és pot percebre on tot és veritat. Com aquests homes estan encadenats de cara a la paret només poden veure unes ombres produïdes per el foc que esta situat dintre de la caverna això els fa creure que aquestes aparences produïdes per les ombres son realitats, aquests presoners és deixen portar per les aparences del mon dels sentits. Més tard explica que un dels presoners aconsegueix alliberar-se i se’n va de la caverna això fa que fora de la caverna vegi el món que en aquest cas seria el món de les idees, aquest món que és intel•ligible i que ens porta a les veritats.
Per tant, explica que estem en un món físic que és vasa en aparences i tenim que arribar a transformar-les en idees. Després, quan el presoner alliberat torna a la caverna per explicar als altres, el món que hi ha fora,explica que aquest presoner té con a missió l’alliberació dels altres presoners per portar-los per el camí de la veritat i finalment fa un homenatge a Sòcrates quan és capturat i executat, ja que el presoner defensa els seus pensaments i els seus valors fins i tot davant de la mort.

ACTIVITAT 6

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"




1. En aquest text Plató parla sobre la ciència, com allò que no pot dirigir a les persones i explica que el que mou a les persones és l'amor, les passions, el plaer...

2. com afecta la ciència en l'ésser humà.

3. La ciència és alló incapaç de ser controlat per l’home i en canvi, l'home si la pot controlar. Com a tots els textos de Plató, Sòcrates és al que a través dels diàlegs, fa entendre a les diferents persones de la realitat i vol que aquests se’n adonin i reflexionin sobre les preguntes plantejades. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també el mal i que puguin reflexionar per si mateixos, per trobar una veritat interior. Per això, en el diàleg Sòcrates planteja la pregunta on suposa que la ciència no té res a veure amb l’home o al contrari, que la ciència és quelcom bell i capaç de poder governar l’home. Aquí, mitjançant el mètode Socràtic, vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està.

4. Sòcrates ens parla l’intel•lectualisme moral, ja que ell està vol definir els conceptes morals per tal de facilitar el diàleg, també ens parla d’un coneixement universal, la ciència com a base per comandar l’home i per proporcionar-nos el saber necessari per poder obrar bé, a diferencia dels sofistes, Sòcrates creu en un coneixement universal i no en un relativisme, que ell el defensa dient que si tothom entén per bo o just una cosa diferent no ens podem comunicar. A més Sòcrates creu que la veritat està en el interior de les persones i és comuna, aquesta manera de veure les coses és totalment contraria a l’exposada pels sofistes.

ACTIVITAT 5

UNA ALTRES MANERA DÈNTENDRE ELS SOFISTES

Un paisatge de paraules

Un nou concepte de saviesa emergeix d’una situació histèrica i cultural. Els conceptes expressats per les paraules son els següents:

A. Naturalesa

El descobriment d’una realitat que es desenvolupa des de si mateixa i per a si mateixa. La naturalesa té els seus propis ritmes i les seves pròpies lleis.

B. Llei

Les lleis són aquelles percepcions que fan els homes per organitzar la vida col•lectiva i depèn de l’opinió del mortals, de les seves conveccions. La llei constitueix quelcom de la vida humana.

C. Tècnica

La tècnica és l’art de produir o modificar quelcom real. Aquests nous objectes responien a determinades necessitats i amb ells completava la insuficiència de la naturalesa humana. Aquests objectes sempre estaven subjectes a la voluntat d’aquells que els havien inventat. Aquesta capacitat tècnica, era resultant de la inestabilitat davant la vida i d’una cerca creativa de seguretat.

D. Ciutat

La ciutat és una empresa col•lectiva, en què l’impuls essencial és la necessitat de convivència, d’harmonia entre els individus. La força individual i la personalitat destaca en aquesta època.
E. Llenguatge, raó, pensament

La importància de la comunicació entre els homes és el més característic d’aquest període. Els valors en què estem establerts i que descansen en les paraules són valors que cal discutir i reconstruir mitjançant el diàleg i la confrontació d’opinions. El lógos és la realitat peculiar: la seva existència no és tan clara com la percepció de la naturalesa, el lógos és una realitat inaprehensible com a tal realitat. El lógos el sentim però no el veiem. Veiem homes que parlen, però el fet del llenguatge és quelcom molt més complex i abstracte.

F. Educació

Els sofistes plantegen l’educació analitzant els continguts que transmet la tradició. Volien, una nova educació que estigués d’acord amb els principis democràtics havia de partir d’una crítica dels valors tradicionals que és trobaven en les paraules. L’educació és una qüestió de llenguatge i és a través de la comunicació entre els éssers humans com el llenguatge incideix en la ment i en el centre de la individualitat.


G. veritat

Va experimentar en el S. V una revisió important. La veritat va estar unida al poder. La veritat és el manament de qualsevol autoritat. La veritat encara que estigui fundada per el poder i la substancia de les paraules, es manifesta en la forma en que l’utilitzem. La veritat quedarà ja lligada a la demostració ja que la veritat ha de ser aprovada i argumentada.

PROJECTE 1

ORTEGA Y GASSET: vida i obra

vida

Ortega y Gasset (Madrid, 1883 - 1955) Filòsof espanyol. El seu pensament, plasmat en nombrosos assajos, va exercir una gran influència en diverses generacions d'intel•lectuals.

Fill del periodista José Ortega Munilla, va fer els seus estudis secundaris en el col•legi de Miraflores del Pal (Màlaga) i els universitaris en Deusto i Madrid, en la universitat dels quals es va doctorar en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Els terrors de l'any mil (1904), subtitulada Crítica d'una llegenda. Entre 1905 i 1908 va completar els seus estudis en Leipzig, Berlín i Marburgo, on va assistir als cursos del neokantià Hermann Cohen.

Va ser catedràtic de Metafísica (el seu titular anterior havia estat Nicolás Salmerón) de la Universitat de Madrid entre 1910 i 1936. En 1916 va ser designat acadèmic de la de Ciències Morals i Polítiques. Va fundar la Revista d'Occident (1923-1936), la publicació intel•lectual més oberta al pensament europeu del nostre segle. Annexa a ella ha funcionat una editorial que, així com el seu saló de tertúlies, ha representat la més selecta modernitat intel•lectual de la seva època.

Triat diputat al proclamar-se la república, va fundar amb Marañón i Pérez de Ayala l'Agrupació al Servei de la República. A partir de 1936 va viure a França, Holanda, Argentina i Portugal. Va regressar a Espanya en 1945 i va residir (excepte viatges a l'estranger, especialment a Alemanya) a Madrid. En 1948 va fundar amb el seu deixeble, el prestigiós Julián Marías, l'Institut d'Humanitats.

Ortega va ocupar un lloc de privilegi en la història del pensament espanyol de les dècades centrals del segle XX. Mestre de diverses promocions de joves intel•lectuals, no només va ser un brillant divulgador d'idees sinó que va elaborar un discurs filosòfic de notable originalitat.

Gran part de la seva activitat es va canalitzar a través del periodisme, un món que coneixia per motius familiars i s'adequava perfectament a l'essència de les seves tesis i als seus propòsits d'animar la vida cultural del país. A més de col•laborar en una extensa nòmina de publicacions, va fundar el diari El Sol (1917), la revista Espanya (1915) i la Revista d'Occident (1923).

En els seus articles i assajos va tractar temes molt variats i sempre incardinats en l'actualitat de la seva època, tant de filosofia i política com d'art i literatura. La seva obra no constitueix una doctrina sistematitzada sinó un programa obert del que són bona mostra els vuit volums de L'espectador (1916-1935), on va abocar aguts comentaris sobre els assumptes més heterogenis.

No obstant això, com denominador comú del seu pensament pot assenyalar-se el perspectivisme, segons el qual les diferents concepcions del món depenen del punt de vista i les circumstàncies dels individus, i la raó vital, intent de superació de la raó pura i la raó pràctica d'idealistes i racionalistes. Per a Ortega, la veritat sorgeix de la juxtaposició de visions parcials, en la qual és fonamental el constant diàleg entre l'home i la vida que es manifesta a la seva al voltant, especialment en l'univers de les arts.

Obres

El nucli de l'ideari orteguenià és troba en obres com Espanya invertebrada (1921), El tema del nostre temps (1923), La rebel•lió de les masses (1930), Idees i creences (1940), Història com sistema (1940) i Què és filosofia? (1958).

Les qüestions d'estètica i crítica literària van ser objecte de les seves reflexions en Meditacions del Quixot (1914), Idees sobre la novel•la (1925), La deshumanització de l'art (1925), Goethe des de dintre (1932), Papers sobre Velázquez i Goya (1950) i Idea del teatre (1958). Permanentment proper a la realitat immediata, va abordar els assumptes polítics en Vella i nova política (1914), La decadència nacional (1930), Missió de la universitat (1930) o Rectificació de la República (1931).

El seu estil, més prop de la prosa literària que del discurs filosòfic, posseïx una brillantor expositiva en la qual resideix una de les claus de l'èxit i difusió dels seus llibres.

més informació:

http://www.ortegaygasset.edu/
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ortega_y_Gasset
http://www.filosofia.org/ave/001/a185.htm
http://www.webdianoia.com/contemporanea/ortega/ortega_bio.htm

activitat 4

PODEM ARRIBAR A CONÈIXER LA VERITAT ABSOLUTA?

Entenem, que la veritat absoluta és una realitat inflexible, fets que son fixos o intangibles. Podem arribar a pensar o bé que no existeix una realitat verdadera i només existeix un conjunt de percepcions o d’altra banda podem arribar a reflexionar que si que existeix una veritat absoluta.

Els que pensen que no existeix una veritat absoluta, defensen que tot és relatiu i per tant aquesta veritat absoluta no existeix.

L’altra grup si que pensa que existeixen realitats absolutes, poden ser tant realitats insignificants com realitats importants, i segons aquesta realitat poden seguir un criteris per identificar si allò està bé o malament, en canvi, si no hagués una realitat absoluta tot seria un caos. També pensen que totes les veritats son infinites, ja que dos més dos son 4 i sempre serà així, per tant serà eterna.

Des de el meu punt de vista, si que existeixen les veritats absolutes, perquè si no rés tindria lògica i tot seria totalment il•lògic, també penso, que els que defensen que no hi ha realitats absolutes, s’estan contradient perquè estan afirmant que no hi ha rés absolut per tant és una contradicció.

ACTIVITAT 3

TEXTOS DE PARMÈNIDES

1- Doncs t'explicare( tu escolta i recorda el relat), quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya; l'altre, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar.

2- Perquè és el mateix pensar i ésser
3- Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant,presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l'ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món , ni reunint-lo.

4- És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.

5- Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això que és que t'ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d'aquesta primera via de recerca i després d'aquell altra per la qual els homes ignorants caminen bicèfals;(...) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i el no mateix i per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.


1. Parmènides tracta en aquest sobre las dos vies de recerca, la primera la que ell anomena la del que és i no-ésser, és a dir , la ruta de la veritat també reflectida al text i la segona és la que podríem dir que és la de la opinió.
També parla del ésser en les seves característiques.

2.Via de la veritat i via de l’opinió

3.Parmènides en aquest fragment del seu poema, fa referència a dues vies com a coneixement essencial, les quals són la via de la veritat i surt al text reflectida com "l'una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable perquè la veritat l'acompanya" i fa referència a l'ésser i els seus coneixements i en la segona via citada com:"que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar" re introdueix les aparences.
Parmènides defensa que el que és, és l'ésser i que aquest ésser es racional i que les aparences ens donen imatges plurals i mutables i que no pateixen cap mena de canvis per a ell.

4.Heràclt defensa una postura molt relacionada amb el logos, ja que creu que tot canvia i no hi ha res etern. També creu molt en una llei universal del logos( l'entenem com a raó, proporció....) que regula tot el moviment de la realitat conduint-lo cap a la harmonia y unificant així els elements oposats, i tot ho redueix al foc i a la llei de contraris.

ACTIVITAT 2

COMENTARI: TEXTOS D’HERÀCLIT

1.Aquest fragments, escrits per Heràclit, tracten sobre la seva llei de canvi i sobre el logos (la raó), on explica que el món és un lloc de canvis continus i que regeix una raó universal, que ha de conèixer l’ésser humà.

2. La llei del canvi

3. Heràclit, en els diferents textos explica la seva llei del canvi, on diu que hi ha una sola realitat i que aquesta canvia contínuament, com per exemple en el frag. 12 D-K, que queda molt bé reflexat ja que aquest riu està en continu moviment i varia en cada instant. També queda reflexada la seva idea de que el foc és el principi de totes les coses (Arkhé) com per exemple en el frag 76 D-K. Per últim la seva idea de que era el logos, ja que ell diu que l’ésser humà té logos i ha de coneixer la raó universal per viure en plena harmonia, com per exemple en el frag. 50 D-K.

4. Heràclit creia que l’origen de totes les coses les trobem al foc com arkhé, al lógos com a raó universal i a una lluita de contraris que donen lloc a l’harmonia, sempre sotmesa al canvi, mentres que Tales de Milet creia que l’arkhé era l’aigua, font de vida i d’aquí l’origen de tot, Anaxímenes creia que era l’aire concedit al néixer per poder sobreviure i Anaximandre defensava l’apeiron com al no res d’on a partir d’aquí el cosmos tornava a ser no res, és a dir el principi tornaria a ser el final.

ACT. 1

ANAXIMANDRE:

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penses per la seva injustícia, segons l'ordre del temps."


Aquest és un fragment d’Anaximandre, que s’ha pogut conservar gràcies a un altre filòsof, Simpliciun filòsof neoplatònic.

Per entendre aquest text, primer s’ha de entendre i saber que l’ápeiron “és el principi i element de totes les coses, i que conté la causa total del naixement i la destrucció del món”.

Aquest text parla sobre el ápeiron, explica que totes el kosmos sorgeix del ápeiron i quan tot finalitza torna a l’ápeiron, per tornar a crear un altre kosmos, i així infinitament.

També explica el fragment, que en el kosmos hi ha una lluïta de contraris i això causa una situació insostenible i per equilibrar aquest desordre tot tindrà que tornar a l’ápeiron.

Per tant, l’áperiron per Aneximandre és el principi de totes les coses.

SEGON DE BATXILLERAT

Comença un nou any!! amb noves activitats i sobretot amb moltes ganes de filosofar, espero que aquest any hos agradin tant o més que l'any passat.

MAX WEBER

Filósofo y pensador cristiano alemán. Considerado el Padre de la Constitución de Weimar.
Célebre por haber fundamentado sobre la relación entre el progreso occidental con la ética protestante.

Max Weber nació el 21 de abril de 1864 en Erfürt (Turingia, Alemania). Su padre era político y jurista; su madre calvinista y puritana. Estudió en las Universidades de Heidelberg, Múnich y Göttingen, obteniendo el grado de doctor a los 25 años de edad. Continuó en el ámbito universitario como profesor, enseñando Derecho en Berlín y Economía en Frieburg. Este último cargo le fue ofrecido en 1895, a raíz del prestigio que obtuvo con la publicación de sus primeros escritos. Al año siguiente se trasladó a la Universidad de Heidelberg, pero al poco tiempo, afectado por una enfermedad de origen nervioso, tuvo que dejar la docencia.

En 1904 fundó, junto a otros investigadores, la prestigiosa revista Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik, en la que publicó algunos de sus escritos más importantes: La ética protestante y el espíritu del capitalismo (1904-1905) y varios artículos que exponen su método basado en la definición de "tipos-ideales".

Con Simmel y Tonnies fundó, en 1910, la Sociedad Alemana de Sociología. Por ese entonces concibió el proyecto de publicar un libro que expusiera sus ideas en forma ordenada y conjunta. En 1915 escribió La ética económica de las religiones universales, con el fin de profundizar la reflexión iniciada con su obra La ética protestante sobre la mutua dependencia entre las variables económicas y la religión de la sociedad.

Retomó la docencia universitaria en 1918, en las Universidades de Viena y Munich. Formó parte de la delegación alemana para la negociación de la paz en Versalles y de la comisión que tuvo a su cargo redactar la Constitución de Weimar. Todo ello poco antes de su fallecimiento, acaecido el 14 de junio de 1920.

Además de Economía y sociedad, fueron publicadas como obras póstumas Estudio sobre sociología de la religión (1921), Estudios de metodología (1922) y Estudios de sociología y política de la historia social y económica (1924).

Como sociólogo, Weber se distanció por igual de las dos corrientes antagónicas dominantes en su tiempo: el positivismo y el marxismo. Contra los positivistas, remarcó la especificidad del objeto de estudio de las ciencias sociales, que no puede ser abordado con el método de las ciencias naturales. Weber señalaba que, mientras los fenómenos estudiados por las ciencias naturales dependen sólo de causas, los que estudian las ciencias sociales incluyen la finalidad, ya que su objeto son las acciones intencionales de los hombres.

Contra la opinión de Marx, Weber no creía que hubiera un factor que actúe siempre como variable independiente (el económico) y respecto del cual todos los demás (derecho, educación, filosofía, religión, etc.) sean meramente variables dependientes. Por el contrario, sostenía que, en diferentes momentos de la vida de una sociedad, cualquiera de estos factores puede adquirir preponderancia sobre los demás, como lo demuestra en su estudio La ética protestante, donde explica la aparición del moderno capitalismo no por una concatenación de causas económicas sino por la conjunción de una situación económica favorable (que también se había dado en otros momentos de la historia sin generar un efecto similar) y una mentalidad religiosa que veía en el éxito económico la señal de la predestinación para la salvación eterna.

Tampoco creía, como lo hacían Hegel y Marx, que la historia sigue un curso racional, ya que no podemos estudiarla en su totalidad y nos vemos imposibilitados de decir hacia dónde se dirige o, incluso, si se dirige hacia algún lado en particular.
No pudiendo estudiar la realidad social en su conjunto –ya que ésta es infinita– el científico social aborda siempre aspectos parciales. Por ello se ve obligado a seleccionar aquello que considera relevante y a abstenerse de formular leyes que pretendan explicarlo todo.

Revisten especial interés sus estudios sobre la preponderancia que va adquiriendo la burocracia a medida que se desarrolla el capitalismo. Weber señala el peligro de que la excesiva burocratización entorpezca y obstaculice el sistema democrático y representativo de gobierno.
Max Weber no fue sólo sociólogo. Su obra se extendió hacia otros campos en los que también dejó una profunda huella: Economía, Derecho, Historia, Política y Antropología.

Thomas Hobbes

Filosofía occidental
Filosofía del siglo XVII
Nacimiento 5 de abril de 1588
Malmesbury, Wiltshire, Inglaterra
Fallecimiento 4 de diciembre de 1679
Derbyshire, Inglaterra (91 años)
Escuela/Tradición Contrato social, realismo
Intereses principales Filosofía política, historia, ética, geometría
Ideas notables fundador moderno de la tradición del contrato social; la vida en estado natural es "solitaria, pobre, fea, bruta y corta"
Influido por Platón, Aristóteles, Tucídides, Tácito, Galileo, Nicolás Maquiavelo, René Descartes, Grocio, Selden
Influyó a Joseph Butler; toda filosofía política subsecuente; sociología: Ferdinand Tönnies

Thomas Hobbes (5 de abril de 1588 — 4 de diciembre de 1679), fue un filósofo inglés, cuya obra Leviatán (1651) estableció la fundación de la mayor parte de la filosofía política occidental. Es el teórico por excelencia del absolutismo político.

Hobbes es recordado por su obra sobre la filosofía política, aunque también contribuyó en una amplia gama de campos, incluyendo historia, geometría, teología, ética, filosofía general y ciencia política.

Más tarde diría respecto a su nacimiento: "El miedo y yo nacimos gemelos", dado que su madre dio a luz de forma prematura por el terror que infundía la Armada Invencible española acercándose a costas británicas.

Ha sido considerado a lo largo de la Historia del pensamiento como una persona oscura, de hecho en 1666 en Inglaterra se quemaron sus libros por considerarle ateo. Posteriormente, tras su muerte, se vuelven a quemar públicamente sus obras. En vida Hobbes tuvo dos grandes enemigos contra los que mantuvo fuertes tensiones: la Iglesia de Inglaterra y la Universidad de Oxford. La obra de Hobbes, no obstante, es considerada como línea de ruptura con la Edad Media y sus descripciones de la realidad de la época son brutales. Estuvo siempre en contacto con la Real Sociedad de Londres, sociedad científica fundada en 1660.

La época de Hobbes se caracteriza por una gran división política la cual confrontaba dos bandos bien definidos:

Monárquicos: que defendían la monarquía absoluta aduciendo que la legitimidad de ésta venía directamente de Dios.
Parlamentarios: afirmaban que la soberanía debía estar compartida entre el rey y el pueblo.
Hobbes se mantenía en una postura neutra entre ambos bandos ya que si bien afirmaba que la soberanía está en el rey, su poder no provenía de Dios. El pensamiento filosófico de Hobbes se define por enmarcarse dentro del materialismo mecanicista, corriente que dice que sólo existe un "cuerpo" y niega la existencia del alma. También dice que el hombre está regido por las leyes del Universo. En estos dos conceptos su pensamiento es parecido al de Spinoza, sin embargo se diferencia en gran medida de éste al afirmar que el hombre es como una máquina, ya que según Hobbes, el hombre se mueve continuamente para alcanzar sus deseos; este movimiento se clasifica en dos tipos: de acercamiento, el hombre siempre se acerca a las cosas que desea y de alejamiento, el hombre se aleja de las cosas que ponen en peligro su vida. Así dice que la sociedad está siempre en movimiento.

Escribió Leviatán, un manual sobre la naturaleza humana y como se organiza la sociedad. Partiendo de la definición de hombre y de sus características explica la aparición del Derecho y de los distintos tipos de gobierno que son necesarios para la convivencia en la sociedad. El origen del Estado es el pacto que realizan todos los hombres entre sí, subordinándose desde ese momento a un gobernante, el cual procura por el bien de todos los súbditos y de él mismo. De esa forma se conforma la organización social.

Su visión del estado de naturaleza anterior a la organización social es la "guerra de todos contra todos", la vida en ese estado es solitaria, pobre, brutal y breve. Habla del derecho de naturaleza, como la libertad de utilizar el poder que cada uno tiene para garantizar la auto conservación. Cuando el hombre se da cuenta de que no puede seguir viviendo en un estado de guerra civil continua, surge la ley de naturaleza, que limita al hombre a no realizar ningún acto que atente contra su vida o la de los otros. De esto se deriva la segunda ley de naturaleza, en la cual cada hombre renuncia o transfiere su derecho a un poder absoluto que le garantice el estado de paz. Así surge el contrato social en Hobbes. Junto con los Dos Tratados sobre el Gobierno Civil de John Locke y El contrato social de Rousseau, el Leviatán es una de las primeras obras de entidad que abordan el origen de la sociedad.


Situación filosófico-social [editar]En los albores de la edad moderna, el filósofo italiano Nicolás Maquiavelo expuso en su principal obra, El príncipe (1513), la teoría de que el gobernante no debe regir sus actos por normas morales o procedentes del derecho natural, sino que debe reconocer como única guía el bien del Estado. Por su parte, Jean Bodin propugnó que el Estado debe asumir la soberanía absoluta (summa potestas) sobre el pueblo. Contra el concepto de razón de Estado argüido por los anteriores fueron formuladas las teorías contractualísticas de Althusius (según el cual la soberanía descansa en el pueblo) y el iusnaturalismo de Hugo Grocio, que definió la injusticia como aquello que parece contrario a la comunidad de los seres sensitivos. Con Samuel von Pufendorf, quien aplicó al derecho el método deductivo de las ciencias matemáticas, adquirió valor el concepto de respeto recíproco.

En su tratado más famoso, Leviatán (1651), Hobbes señaló formalmente el paso de la doctrina del derecho natural a la teoría del derecho como contrato social. Según este filósofo inglés, en la condición de estado de naturaleza todos los hombres son libres, y sin embargo viven en el perpetuo peligro de que acontezca una guerra de todos contra todos (bellum erga omnes). Desde el momento en que la sumisión por contrato de un pueblo al dominio de un soberano abre una posibilidad de paz, no la verdad, sino el principio de autoridad (en tanto que garante de la paz) constituye el fundamento del derecho.

Frente a Hobbes, John Locke subrayó los derechos naturales del individuo frente a la autoridad del Estado. Su apelación a la libertad, a la igualdad y a la defensa de la propiedad privada, así como la doctrina de la separación de poderes del Estado que Charles-Louis de Montesquieu expuso en El espíritu de las leyes (1748), ejercitaron un influjo determinante sobre los acontecimientos políticos que desembocaron en la Declaración de Independencia estadounidense (1776) y en la Declaración de los Derechos del hombre y del ciudadano (1789) francesa. En el mismo periodo, en relación con las reflexiones del escocés David Hume, el filósofo alemán Immanuel Kant alumbró una distinción más estricta entre la esfera ética y la esfera del derecho, haciendo una clara diferencia entre una ley que obliga sólo interiormente y otra que contempla las acciones externas del individuo.

COMENARI DE TEXT: PÀG.237

auquest text està escrit per Hobbles, que explica perquè els èssers humans necessitem un estat per a viure milos i tenir més garanties en tots els sentits. i explica que l'única solució per aconsseguir això és la seguretat que donarà u monarca absolut, s'ha de arribar a un pacte, renunciant a la llibertat per poder aconsseguir seguretat.

titol: l'estat i la societa

Aquesta és una de les maneres d’organització de la societat, basada en una organització moderna, on el nucli és l'estat, que configura l'actual concepte de ciutadania, lligada en principi als dos costats de l'expressi´estat nacional: Estat i nació. A l'estat són els ciutadans qui obstenen l nacionalitat d'aquest paí que pot ser: el dret de sòl: estleix que s'ha de reconèixercom a ciutadà qui neix en el territori nacional, i per altre banda: el dret a sang: concedeix la prioritat a la nacionalitat dels pares, en un estat de dret la voluntat del subjecte és indispensable per conservar o canviar la nacionalitat i tambè compta la voluntat dels altres ciutadans d'aquell estat per permetre o negar aquests canvis

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

espero que hos agradi aquest video

T. 13 FONAMENTS DE L'ESTAT SOCIAL I DEMOCRÀTIC DE DRET

auqest es el meu treball sobre el tema 13, espero que hos agradi:

Tema 13

View more OpenOffice presentations from raul.martinez.

definicions tema 10

Intel•lectualisme moral: identifica el saber amb la virtut.
Maièutica: l’art de donar a llum a la veritat.
hedonisme: evitar el dolor
Felicitat (Aristòtil): és ser l’home en el sentit més ample de la paraula.
Prudència: capacitat per determinar allò que ens convé. La prudència és dedica a trobar el terme mitjà.
Pau interior: fent-se sensible el sofriment i les opinions alienes.
Aritmètica dels plaers:teoria utilitarista que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals en qualitat
Utilitarisme de la regle: exigeix valorar la correcció de cada acció per les seves conseqüències.
Ètica d’euntologia:es aquella que es preocupa per el deure i la justícia de les normes i no pas per el fi o la finalitat.
Ètica teleològica:són aquelles que parlen de la moral en relació al fi i no pas al deure.
Imperatiu categòric: les ordres que ens ordenen obrar d’una manera o d’una altra.
Dignitat humana: els éssers que poden intercanviar-se per altres tenen un preu. En canvi un ésser que és autònom és únic i per això no té preu.
Intuïcionisme dels valors:afirma que poden captar els valors a través d’una intuïció emocional.
Comunitarisme:teoria que valora les comunitats concretes on es troben els individus i que defensa que els principis universals allunyen als éssers de la seva comunitat o dimensió comunitària i creen ésser desarrelats.
Universalisme:teoria que valora que són més importants els valors universals que la comunitat a la qual pertanyis creu que les comunitats són indispensables però amb una solidaritat de grup.

J. S. MILL

John Stuart Mill (1806-1873), filósofo, administrador y economista inglés, nació en Londres Inglaterra, siendo uno de los principales representantes del neoempirismo inglés del siglo XIX y el más influyente filósofo de habla inglesa en ese mismo siglo. Ha sido John Stuart Mill considerado por la posteridad como uno de los más profundos y eficaces voceros liberales, del hombre y la sociedad.
Su padre, James Mill[1], le dio una rigurosa y rígida educación basada en los principios del utilitarismo y del radicalismo filosófico de Bentham. Tan fue cierto, que a la edad de tres años empezó a aprender griego; a los siete años John Stuart Mill había leído casi todos los diálogos de Platón. Al año siguiente empezó el estudio del latín, y para entonces ya había digerido a Herodoto, Jenofonte, Diógenes Laertius y, en parte a Luciano. Entre los ocho y los doce años llevó a cabo el estudio de Virgilio, Horacio, Livio, Salustio, Ovidio, Terencio, Lucrecio, Aristóteles, Sócrates y Aristófanes; dominaba la geometría, el álgebra y el cálculo diferencial; había escrito una historia de Roma, un epítome de historia universal antigua, una historia de Holanda, y algunas poesías.
Teniendo doce años, se puso John Stuart Mill a estudiar lógica y las obras de Hobbes. A los trece estudió a fondo todo lo que había que estudiar en el campo de la economía política. Fue una educación extraordinaria, y comparada con las normas que hoy rigen, horrenda. No tuvo vacaciones (cuestión de disciplina imagino) y no tuvo amigos de adolescencia. Lo raro no sería que produjese grandes obras, sino que no se hubiese destruido por completo su personalidad al hacer contacto con el mundo “normal”.[2]
La más inmediata consecuencia de esta educación fue la famosa crisis espiritual (o abatimiento nervioso) descrita en su Autobiografía.
De ella se salvó en parte mediante la lectura de los poetas líricos y cierta rebelión contra los principios más estrechos del utilitarismo[3].
Más tarde, una nueva crisis emotiva sobrevino en su vida: su amistad y luego su amor por Harriet Taylor[4], para casarse con la cual aguardó veintiún años, durante los cuales sufrió todos los prejuicios de la sociedad victoriana de su tiempo[5]. Las dos crisis no son ajenas al desarrollo de su filosofía.
En particular la última puede explicar la vehemencia del filósofo (expresada siempre con correcta frialdad) contra el imperio de las conveniencias sociales sobre las individuales.
En 1857 John Stuart Mill hizo una enérgica defensa de la “East India Company” en el parlamento para que renovaran los estatutos de la misma; al no concedérsele su alegato, se jubila y rechaza una oferta para trabajar con el gobierno británico en los asuntos de la India.
En 1865 ingresa al parlamento como miembro independiente por Westminster, donde permaneció hasta 1868. Luego pasó su tiempo alterntivamente entre Londres y Aviñón, admirado y solicitado por muchos, accesible para pocos. John Stuart Mill Vivió hasta 1873, venerado y casi convertido en un objeto de culto[6]. Se le perdonaron sus suaves inclinaciones socialistas, en compensación al gran panorama de esperanza que había descubierto. En fin de cuentas lo que Mill propugnaba era algo aceptable: el impuesto sobre las rentas, los impuestos sobre las herencias y la formación de las cooperativas de trabajadores. Jamás fue John Stuart Mill optimista encuanto a las posibilidades de los sindicatos.


Desde el punto de vista más estrictamente filosófico, John Stuart Mill prosiguió la tarea de la fundamentación de las ciencias iniciada por sus antecesores de la escuela, pero con mayor amplitud de miras y a base de más amplias informaciones.
Coincidiendo con Comte en la posición antimetafísica, pero discrepando de él en diversos puntos capitales, particularmente en los problemas del método y en el reconocimiento de la psicología como ciencia efectiva, J. S. Mill aplicó ante todo sus reflexiones a la lógica, entendida como ciencia de la prueba, y a la psicología, considerada como parte esencial de las ciencias morales. La psicología de J. S. Mill es de carácter netamente asociacionista; siguiendo las tendencias iniciadas por Hartley y Priestley y consecuentemente desarrolladas por el utilitarismo, Mill concibe los hechos psíquicos como estados elementales a cuya unión se otorga un carácter substancial, sin que sea lícito, por otro lado, averiguar el fundamento de semejante substancia, pues el psicólogo debe atenerse pura y exclusivamente a las relaciones entre estados mentales elementales y a la formulación de las leyes correspondientes. Pero los hechos mentales son, en última instancia, el producto de las impresiones proporcionadas por la experiencia.
Toda ciencia que no se funde en esta experiencia, todo saber que pretenda averiguar algo más que las relaciones dadas en la experiencia, es fundamentalmente falso. Esta vinculación a la experiencia es propia no sólo de las ciencias físicas y morales, sino también de las ciencias matemáticas.

En el Sistema de lógica raciocinadora e inductiva (1843), obra que le dio una rápida y sólida fama, sostiene la tesis de que el empirismo y una filosofía basada en la experiencia obtienen mejores resultados, en orden a mejorar la sociedad, que cualquier otra. Frente a la teoría de la deducción clásica, basada en el silogismo, cuyo carácter de razonamiento circular ataca, sostiene que todo conocimiento llega por la experiencia, construye su propia teoría de la inducción, conocida como métodos o cánones de Mill y defiende la razonabilidad de la creencia en el principio de la uniformidad de la naturaleza. Distingue, además, entre leyes de la naturaleza, esto es, leyes causales, y meras leyes empíricas, que son generalizaciones de la experiencia.En su tratado de lógica argumenta que la vida humana y social tampoco debería quedar excluida de los planteamientos científicos empíricos; aboga por la existencia de una nueva ciencia, que debería llamarse etología, y cuyo objeto habrían de ser las leyes de la sociedad. Y, adoptando la perspectiva de la ley de los tres estados de Comte, considera el estado actual como el estado especulativo de la humanidad, del que ha de surgir un conocimiento científico de la realidad social.

El conocimiento científico de las leyes empíricas que determinan la realidad humana y social es totalmente compatible con la intervención del hombre en los asuntos sociales y políticos y con la afirmación decidida de la libertad humana individual. En Los principios de la economía política (1848), hace de la distribución de la riqueza el problema fundamental de la economía política, y en Consideraciones sobre el gobierno representativo (1861), señala la característica esencial de la democracia, que es ser suficientemente representativa de las minorías; sólo así es mejor que cualquier gobierno monárquico o aristocrático. En Sobre la servidumbre de las mujeres (1869), destaca que uno de los fallos de representatividad está en no reconocer el derecho de voto a las mujeres; tesis sumamente bien recibida por las sufragistas de final de siglo. Sobre la libertad (1859) es otra de sus grandes obras, comparable a Sistema de lógica. La libertad de la que se ocupa es la libertad del individuo en sociedad, la de acción, que se exterioriza en libertad de pensamiento, expresión, asociación y el ejercicio de los demás derechos civiles, pero no aquella que supone defensa y protección del individuo frente a los abusos u opresión del poder -que se supone que ya ha de estar defendida en un estado democrático-, sino la que ahoga la «tiranía de la mayoría», o de la masa, o de la opinión dominante.

La cohesión moral que necesita una sociedad ha de provenir de la ética. La que propone Mill, en Utilitarismo (1863), es la ética del principio utilitarista, según el cual la bondad de una acción corresponde a la mayor cantidad de felicidad del mayor número posible de personas, y donde «felicidad» es presencia de placer y ausencia de dolor. A las ideas de Bentham al respecto, añade Mill la de la cualidad del placer. Al egoísmo ético que supone el principio utilitarista, contrapone Mill, como contrapeso, la reflexión de que no hay felicidad propia sin la percepción de la felicidad de los demás. Representa esto la aportación del altruismo de Comte al principio utilitarista.
El empirismo epistemológico de Mill procede de Hume y de Berkeley; es fenomenista, por tanto. El conocimiento del hombre alcanza sólo los fenómenos. En este contexto, causa (que indaga justamente con sus «cánones» inductivos) es el «antecedente, o concurrencia de antecedentes, del que depende invariable e incondicionadamente el consecuente». De parecida manera, define la materia como «posibilidad permanente de sensación».
[1] Y no olvidemos que su progenitora se llamaba Harriet Burrow.
[2] En el año de 1823 (teniendo 16 años) obtiene trabajo en la “East India Company”, donde su padre era un alto funcionario. Trabajó allí hasta 1858.
[3] Aquel mundo delicado, seco e intelectual, de trabajo y de esfuerzo, en que se había nutrido, se hizo pronto estéril e insatisfactorio, y mientras otros jóvenes tenían que descubrir que en la actividad intelectual podía haber belleza, Mill hubo de descubrir que podía existir belleza en la belleza. Cayó en un acceso de melancolía; leyó a Goethe, después a Wordsworth, luego a Saint-Simon; es decir a escritores que hablaban del corazón con la misma seriedad con que su padre hablaba del cerebro.
[4] Una mujer en ese instante casada y con varios niños. Y se enamoraron, durando veinte años intercambio correspondencia, viajaron juntos dentro de una “perfecta pureza”. El marido de aquella falleció en 1849 y tres años más tarde se casaron.
[5] Fue una pareja superlativa. Harriet Taylor (y su tardía hija Helen) hizo culminar en Mill el despertar emocional que tan tardío se había manifestado; abrió los ojos de Mill a los derechos de la mujer y, lo que es todavía más importante, a los derechos humanos.
Era uno de los temas de interés de Mill, su esposa (hacia la que sentá una devoción rayana en la ceguera) y la búsqueda del saber.
Estando de gira por Francia el señor John Stuart Mill y su familia, fallece Harriet cerca de Avignon. Mill compró una casa cercana para no estar de la tumba de su amada.
[6] Ese año una breve enfermedad lo acongojó y se lo llevó a la tumba. Estuvo asistido todo el tiempo por su hija Helen

comentari de text 1 (tercer trimestre)

Idees principals:
Aquest text ha estat escrit per Immanuel Kant. Tracta sobre la dignitat i el que no té dignitat, explica que en la nostra felicitat com a fi tot el que no té dignitat, té un preu. Tot el que les persones volem per satisfer les nostres necessitats, tant les primàries com les secundaries, si no tenen dignitat, tot és pot comprar. També explica com a conclusió que la moralitat i la humanitat son els únics que tenen dignitat.

posa títol: preu o dignitat

El text es centra en la consciència moral i d’imperatiu categòric, els imperatius que proposava Kant, que es basaven en unes ordres morals com en el text la dignitat i per això no té preu, a diferencia entre els cínics que consideren que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l’individu davant les normes i les institucions socials o els estoics que creuen que és savi el que viu segons la natura i per això s’interessen per l’ordre dels cosmos i per aquest sabem com ens hi hem de comportar, o els hedanistes que consideren que hi ha de moral perquè els homes busquen els plaer i fugen del dolor i pensen que la intel·ligència serveix per calcular els mitjans més adequats per aconseguir el màxim plaer possible.

ES MILLOR SER UN ÈSSER HUMÀ INSATISFET QUE UN PORC SATISFET

Aquesta frase és de J. S. Mill, que defensa l’ultraisme, i rebutja que tots els plaers tenen la mateixa mesura i que tots els plaers són iguals en qualitat.

Jo crec també que la felicitat com a plaer és pot mesurar i, per tant, què hi ha plaers superiors i plaers inferiors. Per a mi aquesta frase queda afirmada rotundament, ja que per a mi no és el mateix menjar, que veure una bona pel•lícula amb els meus amics, tot i que sinó menjo m’acabaré morint, però com és una acció que la fàs cada dia no té tant valor i per tant no em produirà tanta satisfacció i no la valoro lo sufucient.
En el que no estic d’acord és perquè un plaer sigui més simple ha de ser menys elevat perquè segurament un plaer simple moltes vegades és molt més elevat. Per a mi aquesta frase queda afirmada ja que tot el que pot tenir un porc satisfet, el pot tenir un humà insatisfet, ja què aspira a metes molt més altes.

ningú fà el mal sabent què ho fà?

Jo crec que, desgraciadament, aquesta afirmació és incorrecte, i per a mi és tendría que afirmar amb un si rotund. Aquest fet el dictamina la consiència moral de cada persona i crec que no hi ha cap personana que no sapiga mínimament distingir entre el que és el bé i el que és el mal, escepte persones discapacitades i infants que són éssers amoral.
Moltes vegades sense volguer si que fem accions que donden suport a aquesta afirmació, però desgraciadament no sempre és així, i moltes vegades fem accions per ferir algú i per donar-nos satisfacció a nosaltres mateixos, i quan penses realment en aquestes accions és molt trist perquè mai ningú deuría de estar satisfet amb els mals dels altres. Però això depén molt de la consiencia de les persones.
Per millorar el que tindriem que fer és, no jutjar els actes de les demés persones sinó els teus i així mica en mica podríem fer un món millor.

definicions

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícils de modificar.

Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.

Virtut: hàbit que ens predisposem a obrar bé.
Consciència moral: és la capacitat de distingir entre el que és bo i el que és dolent.

Llibertat interna: és l’absència de cohesió interna que et permet decidic sobre les decisions que t’afecten.

Condicionament: l’home no té absoluta i total llibertat, però si la suficient per ser responsable dels seus actes.

Destí: llei segons la que diu que tot està escrit.

Determinisme econòmic: L’home està determinat per la infraestructura econòmica.

Determinisme genètic: estem influenciats pel gens.

Ús regulatiu: Kant va proposar que tot fenomen es pot investigar com si tingués una causa, això no vol dir que la tingui. Només opta per aquest perquè a l’hora que es realitza la investigació no es renuncia a la llibertat.

Autonomia moral: afirma que el subjecte dóna a si mateix la seva pròpia llei.

Nivell preconvencional: es el nivell en el qual s’actuen i es creu just allò que s’atisfà les meves necessitats. Per tant són persones immadures que actuen per impulsos nerviosos i que són totalment heterònoms.

Nivell postconvencional: nivells de consciència moral en el que la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals. Consciència per damunt de la llei.

Responsabilitat moral: ha d’assumir la reparació dels danys fixat per les lleis.

Principi de responsabilitat: és el principi imperatiu ecològic, obrar de tal manera que respectem el teu entorn per afavorir una vida saludable a la Terra, per això és important que actuem com a cooresponsables.

LIBERTAD (JULIETA VENEGAS)

He estado escuchando hoy
sin realmente escuchar
más bien solo pensando hasta donde llega
lo que llamamos libertad

Si es andar saltando de una estrella a otra
o es nadar al río y llegar hasta el mar
¿hasta dónde llega lo que llamamos libertad?


Hacer lo que en verdad sentimos
y sentir lo que hablamos
rendirá nuestras almas su propia
y justa y libre libertad, libertad

Más bien solo pensando
hasta donde llega lo que llamamos libertad
he estado escuchando hoy,
he estado escuchando hoy
he estado escuchando hoy,
he estado escuchando hoy.

ARGUMENTS AFAVOR I EN CONTRA DE LA LLIBERTAT

Raons a favor:
-hi ha una millora en les relacions amb els altres, per tant afavoreix el diàleg
-tens suficients poders per decidir el que vols
-Tambè suficients poders per manifestarnos i dir les coses que no ens semblen bè
-Escullir el nostre camí a la vida
-podem defensar allò que creiem correcte

Raons en contra:
-l’exes de llibertat pot afectar als demés
-La llibertat col•lectiva suprimeix la llibertat individual.
-ningú és responsable de les seves accions
-No som responsables de les nostres accions

LA FILOSOFIA DE LA LIBERTAD

ARISTÓTELES

“...el filósofo, que posee perfectamente la ciencia de lo general, tiene por necesidad la ciencia de todas las cosas, porque un hombre de tales circunstancias sabe en cierta manera todo lo que se encuentra comprendido bajo lo general. Pero puede decirse también que es muy difícil al hombre llegar a los conocimientos más generales; como que las cosas que son objeto de ellos están mucho más lejos del alcance de los sentidos.”

QUE ÉS EL BE?

El bé és Allò que en si mateix té el complement de la perfecció en el seu propi gènere, o el que és objecte de la voluntat, la qual ni es mou ni pot moure's sinó pel bé, sigui veritable o aprés falsament com a tal.
Cada persona té la seva versió de que és el bé, per tant si una persona roba, i ell no és dona compte de que això està malament per aquella persona aquesta creu que aquesta acció està ven feta perquè no té consciencia de el que està malament i el que no, per això hi ha uns principis ètics que ens indiquen el que està be i el que està malament. De totes maneres cada cultura o religió té uns principis diferents a els altres i cada religió els seus principis ètics i idees poden ser contraposats idees a les altres religions. Per això crec que la paraula bé és molt amplia.

FALÀCIES EXEMPLES

Preguntes complexes
Jaume, perquè crides a classe?

Argument ad ignorantiam
No s’ha pogut demostrar que Jesús existeixi per tant Jesús no existeix

Argument circular
Aquesta samarreta es barata perquè han baixat els preus

Argument ad hominem
Joan, no diguis que no aprovo els exàmens per no esforçar-me, perquè tu també has suspès.

Argument d’autoritat
Els professor diu que no estudio lo suficient

Argument ad baculum
Si no em dones l’entrepà petiràs

Argument ad populum
Els delfins quan fan l’espectacle al zoo, ho fan per després rebre un premi (el peix).

Argument ex populo
En societat està ven vist que amb una certa edat els nois els fagin la circumcisió per tant això està ven vist

Argument post hoc, ergo propter hoc
Si tu ets amable amb un noi, ell et deixarà el bolígraf quan el necessitis. Per tant, ser amable és conseqüència de que et deixi el bolígraf.

La generalització precipitada
Alguns jugadors de la penya son bons, tots els jugadors de la penya son bons

Argument del pendent relliscós
Si et comportes malament, et posaran una nota a la agenda si et posen una nota a la genta l’han de firmar els teus pares i si la firmen els teus pares et quedes sense festa per tant millor no comportar-se malament

FALÀCIES

Els errors en l’argumentació o fal•làcies
Són aquelles argumentacions que son incorrectes, però semblen correctes.
Les fal•làcies que s’expressen intencionadament s’anomenen sofismes i les que s’expressen amb intenció paralogismes.
Algunes de les fal•làcies més freqüents son:

-preguntes complexes: aquestes preguntes es fan per parar una trampa i ofuscar l’interlocutor.
Ex: has deixat ja de molestar al meu cosí?
Tu has molestat al meu cosí.

-argument ad ignorantiam: un enunciat és fals només perquè ningú no ha aconseguit demostrar-ne la veritat, o ningú ha demostrat que és fals.
Ex: No s’ha pogut establir què p sigui veritat; per tant, p és fals.
No s’ha pogut establir que p sigui fals; per tant, p és cert.
Un argument d’aquesta classe pot ser acceptable, però quan la conclusió s’introdueix amb termes con necessàriament, definitivament o semblants, aleshores és molt probable que l’argument sigui fal•laç.

-argument circular: consisteix a fer una declaració i defensar-la presentant raons que signifiquen el mateix que la primera asserció, amb sinònims no permet avançar el diàleg.
Ex: la raó de que la porcellana es trenqui fàcilment és que és fràgil.

-argument ad hominem: ataca a la persona i no a les idees, sense entrar en el tema de la discussió, al•legant únicament suposats defectes o vicis. Aquest mode d’argumentar sovint és fal•laç. Hi ha arguments que són més o menys dèbils, però que no són fal•laços per complet.
Ex: doctor,vostè no em pot prohibir el tabac pel meu problema respiratori. Perquè vostè té el mateix problema que jo i, així i tot, fuma.

-argument d’autoritat: tracta d’intentar defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, apel•lant únicament a una autoritat que la defensa.

-argument ad baculum: són els que presenten algun tipus d’amenaces com si fossin raons bones, per recolzar una determinada opinió. L’amenaça no deixa llibertat als altres per decidir lliurement si accepten o no la conclusió. L’argument podrà ser criticat com a defectuós o poc convincent, però no com a fal•laç.

-argument ad populum: En aquests es recorre a provar l’entusiasme o altres sentiments de les persones amb finalitat que atorguin el seu assentiment al que sosté el parlant sense aportar cap prova. És juga amb els sentiments del altres.
Ex: Com pots fer-me això.

-argument ex populo: aquest argument consisteix a defensar un determinat punt de vista al•legant que tothom hi està d’acord.
Ex: tothom admet p com a cert o correcte. Per tant, p és cert o correcte.
Encara que aquests esquemes no són vàlids deductivament, no hem de menysprear-ne la força persuasiva.

-argument de la causa falsa: s’hi diu que A és la causa de B perquè A prescindeix temporalment de B, però no és suficient, per poder establir un nexe causal entre ells. Aquest tipus d’argumentació és fal•laç.

-la generalització precipitada: d’una proposició particular és pasa a una proposició universal.
Ex: alguns bisbalencs són x.
Tots els bisbalencs són x.

-arguments relliscós: està basat el l’anomenat <>.
Ex: si fas A1, és desencadenarà A2 i després de A2 seguirà A3.
Aquesta connexió a vegades no hi és.

Pàg 139

Quants elements constitueixen el nostre univers simbòlic? Posa’n exemples.
Els mites, la ciència, el llenguatge, l'art i la política.

Què passaria si no disposéssim de fantasia?
Que l’home no podría abançar i millorar les coses.

Alguna vegada ha millorat la teva situació vital?
Si

Explica l’expressió de realitat referida als animals. Com qualificaries la nostra?
No són conscients del que fan, tampoc pensen, només actuen mitjançant un esdtímul que depén el animal la resposta serà una mica més complexa o no.
en canvi nosaltres pensem i tambè mirem les consequencies d'aquell acte.

En quins àmbits de la nostra vida creus que intervé la fantasia?
la fantasia ens influeix en tot

DEFINICIONS

Individu: qualsevol ésser complet pertany a una espècie sigui animal o vegetal.
l’individualisme possessiu: és una teoria que diu que cada èsser humàés el únic propietari de la seva persona i les seves capacitats
sociabilitat natural:l’èsser humà és sociable per naturalesa i necessita la societat i la cultura.
contradualisme: aquesta teoria diu que viure en una societat no és exigència de la naturalesa, sino sino la societat que es posa en comú per pendre una decisió.
pacte social(Russeau):acord entre individus fet de renuncias a canvi d’aquest pacte.
Voluntat general:és el conjunt de la societat que es posaen comú per la evolució que ha experimentat.
Antropologia social:estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que han experimentat.
Socialització primària té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat.
Cultura: conjunt d’artefactes costums, creences, conducta que un grup humà accepta com a propi.
Subcultura:les persones que hi participen no la veuen de la mateixa manera.
Contracultura:moviment de rebel•lió contra la cultura hegemònica que representa un projecta.
Civilització (hundington): l’agrupació cultural de més abast, el nivell d’identitat cultural més ampli que pot dirigir un ésser humà d’un altre.
L’etnocentisme: analitza la cultura desde el punt de vista de la seva pròpia cultura, que es converteix en la mesura de valorar al altre.
Xenofovia: odi envers els estrangers.
Racisme: creença d’existències superiors i inferiors.
Anofovia: menyspreu envers els pobres.
relativisme cultural: analitza les diverses cultures desde els seus propis valors i no des d’una cultura aliena.
Interculturalisme:presencia de diferents cultures en un mateix territori.

Activitats pàg 133

1.Què creus que volem dir amb expressions com les següents?

És una persona molt culta: és una persona que té molts coneixements de moltes matèries i de l’actualitat.

Aquest no té cultura: és un analfabet i no es preocupa per millorar els seus coneixements

La nostra cultura és molt rica: que té molta informació i molt variada

La cultura de masses ha produït la teleporqueria: La cultura basada en els gustos dels telespectadors bàsics en quant a coneixement ha produït la teleporqueria.

És necessari que la cultura sigui més popular i menys elitista: sigui més propera al nivell de población

Tots els éssers humans són subjectes culturals: tots estem envoltats de cultura I en formem part.

3.Analitza el contingut I indida com la valoraria algú amb actitud intercultural.

Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva. Relativisme cultural

Jo et tolero a tú i els teus costumns i intento comprendrel’s, per tant, que tots poguem conviure junts i obrir la ment.

Els immigrants que viuen al nostre país han d’acceptar totes les nostres formes de vida. Enocentrisme ( xenofobia)

han de viure d’acord a les seves formes a les nostres i acceptant-nos mutuament

És normal que apareguin barris aillats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida propia: no hi veig res de negatiu. Relativisme cultural

Hauriem de comprendre la seva forma de vida, cada ésser crea la seva.
Com han de tenir feïna els immigrants si no en tenim nosaltres. Racisme

no són una raça inferior poden aconseguir feïnes molt dignes que també fossin per nosaltres.

És imposible entrendre’s amb els paios! Paralisi cultural

És possible hem de basar-nos en el diàleg.

Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Que podem fer-hi nosaltres? Racisme.

Podem comprendrel’s perquè a la vida mai se sap i un día nosaltres
podem ser també immigrants que volem un futur millor per als nostres fills.

L’ésser humà és sociable per naturalesa?

Jo crec que si, perquè l’ésser humà necessita conviure amb altres persones per poder aprendre, perquè sinó no és desenvoluparia del tot i la seva capacitat mental, física etc.. no seria la mateixa. L’ésser humà inevitablement és sociable per naturalesa un exemple és en el cas de ‘el llibre de la selva’ (moubly), el protagonista de la pel•lícula, l’abandonen a la selva i s’acaba ajuntant a uns altres animals, és un exemple que no a passat de veritat, però segurament és molt probable que passes si el nen sobrevisqués els primers anys de vida, un altre exemple és amb Tarzan.

Samuel Phillips Huntington

Samuel Phillips Huntington (nascut el 18 d'abril de 1927) és professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Harvard conegut per la seva anàlisi de les relacions existents entre el govern civil i militar, la seva investigació sobre els cops d'estat en països del Tercer Món i la seva tesi sobre els conflictes socials futurs. Ha estat membre del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, la Presidential Task Force on International Development, la Commission on the United States-Latin American Relationships i la Comission on Integrated Long Term Strategy.

Polèmiques
Va ser assessor de Lyndon B. Johnson i el 1968 va justificar els bombardeigs a les zones rurals del Vietnam com a forma de forçar els partidaris del Vietcong a desplaçar-se a les ciutats. Va ser corredactor de l'informe sobre "La Governabilitat de les Democràcies", publicat l’any 1976 per la Comissió Trilateral.
Al seu llibre "El Xoc de civilitzacions", Huntington prediu que els principals actors polítics del segle XXI seran les civilitzacions en lloc dels estats-nació. Més recentment, va adquirir l'atenció general per considerar que la immigració actual que es desplaça des d’Amèrica llatina cap als Estats Units constitueix una amenaça a la identitat nacional d'aquest país.
El matemàtic i dissident de la SIDA Serge Lang va realitzar una campanya, reeixida, per evitar que Huntington fos elegit membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències nord-americana, acusant-lo d'usar incorrectament les matemàtiques.

El xoc de civilitzacions
Article principal: Xoc de civilitzacions
El 1993, Huntington va encendre un important debat sobre relacions internacionals amb la publicació d'un article extremadament influent i comunament citat intitulat "El xoc de civilitzacions?" (l'original es deia en anglès "The Clash of Civilizations?") a la revista Foreign Affairs. Amb freqüència, aquest article s'ha comparat amb la visió expressada per Francis Fukuyama a "El final de la Història i l'últim home". Posteriorment, Huntington va expandir aquest treball en un llibre complet, publicat l’any 1996, intitulat "El xoc de civilitzacionsi la reconfiguració de l'ordre mundial" (l'original en anglès "The Clash of Civilizations and the Remaking of the World Order"). L’article i el llibre plantegen una teoria d'un futur món format per múltiples civilitzacions que entraran en conflicte per fer-se amb el control dels recursos naturals i econòmics de la Terra. En els seus escrits, critica tant al comportament occidental com el "no-occidental", acusant ambdós d'hipòcrites ocasionals i d'estar centrats només en ells. Huntington també adverteix que les nacions occidentals podrien perdre el seu predomini mundial si no reconeixen la naturalesa d'aquesta tensió latent.

Els crítics opinen que aquest treball és una manera encoberta de fer legítima l'agressió vers als països del Tercer Món per part d’un l'occident liderat pels Estats Units, per tal d'impedir que les regions subdesenvolupades i en via de desenvolupament assoleixin el nivell econòmic dels països rics. Tanmateix, Huntington també ha argumentat que aquest canvi en l'estructura geopolítica requereix que Occident s'enforteixi internament, abandonant l'universalisme democràtic i l'incessant intervencionisme.

És interessant comparar a Huntington, la seva teoria sobre les civilitzacions i la seva influència sobre els creadors de polítiques al Pentàgon i l'Administració dels Estats Units, amb A. J. Toynbee i la seva teoria, que es basa fortament en la religió i ha rebut crítiques similars.

Qui sóc i immigració
El llibre més recent d'Huntington, "Qui som: Els desafiaments a la identitat nacional americana" (en anglès "Who Are We: The Challenges to America's National Identity"), va ser publicat el maig del 2004. La discussió es centra en la identitat nacional americana i la possible amenaça que constitueix la immigració llatinoamericana a gran escala, que segons l'autor podria "dividir els Estats Units en dos pobles, dues cultures i dos llenguatges". De la mateixa forma com "El xoc de civilitzacions", aquest llibre ha creat controvèrsia, i alguns han acusat a Huntington de xenofòbia per afirmar que els Estats Units han estat històricament un país de cultura protestant anglosaxona.

Se l'ha acusat de presentar una actitud etnocentrista o racista vers a la immigració, argumentant que els valors mexicans (per exemple "la manca d'ambició" i "l’acceptació de la pobresa com a virtut necessària per entrar al Cel") són incompatibles amb els ideals anglo-protestants (dels quals esmenta el Cristianisme, el compromís religiós i l'ètica de treball protestant). Més encara, Huntington assevera que aquesta introducció de nous valors atenta contra el somni americà, que segons les seves paraules és el "somni creat per una societat anglo-protestant"i agregà que els mexicanoamericans poden "participar en aquest somni i aquesta societat només si somien en anglès".

Cites més famoses
• "La meva hipòtesi és que la font fonamental de conflicte en aquest nou món no serà en principi ideològica o econòmica. Les grans divisions entre la humanitat i la font de conflicte dominant seran culturals. Els estats nació continuaran sent els actors més poderosos per als assumptes exteriors, però els principals conflictes de política global esclataran entre nacions i grups pertanyents a diferents civilitzacions. El xoc de civilitzacions dominarà la política global. Les línies de falla entre les civilitzacions seran les línies de batalla del futur".
• "Occident no va conquerir al món per la superioritat de les seves idees, valors o religió, sinó per la superioritat en aplicar la violència organitzada. Els occidentals solen oblidar-se d'aquest fet, els no-occidentals mai no ho obliden".
• "Cap altre grup immigrant de la història dels Estats Units ha reclamat per a si o ha estat en disposició de formular una reivindicació històrica sobre una part del territori nord-americà. Els mexicans i els mexicanoamericans, tanmateix, sí que poden plantejar (i plantegen) tal reivindicació. Gairebé la totalitat de Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia, Nevada i Utah van formar part de Mèxic".
Principals obres
• Qui sóc? Els desafiaments a la identitat nacional nord-americana
• El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial
• Soldier and the State: The Theory and Politics of Civil-Military Relations
• The Third Wave: Democratization in the Late Twentieth Century
• American Politics: The Promise of Disharmony
• The Common Defense: Strategic Programs in National Politics
• No Easy Choice: Political Participation in Developing Countries
• Political Order in Changing Societies

RESUM DELS TEXTOS DE Samuel P Huntington

-Ens parla de el que ell creu que passarà d’intre de uns anys. On deixaran de dominar els països occidentals i començaran a dominar els països asiàtics i islàmics.

-La societat humana és universal perquè és humana. En un món de multiples civilitzacions la via constructiva a l’universalisme, aceptar la diversitat i cercar atributs comuns.

APORTACIONS DE L'ANTROPOLOGIA CULTURAL

L’antropologia estudia la manera de viure dels diferents cultures. L’antropòleg ha de ser objectiu, intentar oblidar-se de la seva cultura, medi, religió, costums, tradicions, llengua... té un quadern de camp amb el que elabora les seves conclusions. Consisteix en observar i participar, l’antropòleg observa la conducta en el grup humà i participa en les activitats.

-Les primeres societats: eren igualitàries basaren la supervivència en la caça. I predomina l’economia d’intercanvi. El cap és un home amb experiència.

-les societats agrícoles: noves solucions i nous recursos produïts per canvis mediambientals. Nova economia: l’acumulació i redistribució controlada. D’un comandament passa a un cap.

Els Estats naixents:Per passar de societats primitives a Estats han de donar-se unes condicions:
-una forta centralització del poder
-una estratificació social més gran
-una clara divisió de funcions
-una desigualtat en la distribució de la riquesa
-un desenvolupament urbanístic
-un notable creixement cultural.
En els llocs on sorgeix un Estat o una nova forma d’orgnatizació social.

DE QUINA MANERA PODEM VIURE AMB ALTRES CIVILITZACIONS?

Les civilitzacions s’han format amb fluxos migratoris.

Jo crec que tendírem que viure primer de tot i crec que el més important amb respecte, perquè el respecte és la base més fonamental per a la convivència. La gent que ve de uns altres països tendiria que adaptar-se al medi d’aquell país o ciutat ràpidament. El Estat tendria que controlar els fluxos migratoris perquè així s’evitaria que és fessin dintre de la mateixa ciutat o país grups i no canviessin les seves costums.

COMENTARI DE TEXT

idees principals:
Aquest fragment ens parla de l’individualisme possessiu i els seus principis que són que l’individu poseeix llibertat o és lliure i per tant, no depén dels altres, a no ser que ell vulgui no tenir aquesta llibertat.

títol:
principis de l'individualime possessiu

anàlisi
Anàlisi

El text ens parla del home segons l’individualisme possessiu que defensa la llibertat dels èssers humans, i el tipus de relacions dins d’una societat. Utilitza cinc proposicions concretes per definir-lo:
-La primera es refereix a la possibilitat que té l’home de ser lluire, de no dependre de les voluntats dels altres, sinó ser ell mateix. Com comenta el text quan l’home és lliure també és humà.
-La llibertat de la dependència dels altres significa que hi ha una llibertat en les relacions amb altres individus, vol dir que tothom té llibertat per escollir les seves relacions.
-Cada individu és propietari d’ell mateix, que és responsable dels seus actes i que, per tant, cap home deu res a la societat.
-Que pot alienar l’individu. Diu que una persona no pot alienar tota la seva propietat sobre la seva persona i capacitats, que no pot desentendre’s de tot el que té, però, pot alienar la seva capacitat per treballar.
-La societat humana esta formada per una sèrie de relacions mercantils. Penso que es refereix que la relació entre els individus és d’intercanvi.